16 de març de 2019
16.03.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

Els relats i el futur

16.03.2019 | 02:10

Quan es parla de com un recorda les coses, sempre em venen al cap les memòries de l'enyorada M. A. Campmany. Les va titular Mala memòria perquè, deia, un no pot explicar el que va passar sinó allò que un recorda del que va passar, que és diferent. Ara ho veiem al judici. El que va passar, vist des de la «mala memòria» dels acusats o de la secretària judicial o en Millo, per citar els més propers, no té res a veure. On uns recorden concentracions pacífiques de protesta, els altres recorden intimidacions i atacs personals. I la veritat és que tots dos tenen part de raó. A Catalunya hi va haver bàsicament manifestacions pacífiques de protesta però també és cert que els independentistes es creien (es creuen) els amos de Catalunya, encara reparteixen carnets virtuals de bons i mals catalans i menyspreen els que pensem diferent. I això ha anat acompanyat pel fet que els líders elegits democràticament van renunciar a fer-ne i van deixar (encara deixen) el poder al carrer i a uns líders d'associacions i grups com els CDRs que no tenen mandat democràtic. Això va propiciar actes d'intimidació aïllats (en diuen «llibertat d'expressió») que romanen en el temps perquè no són condemnats de manera clara pels representants democràtics. Ja vaig donar la meva opinió sobre les responsabilitats penals i judicials i no em repetiré però deixar el poder al carrer, encoratjar els CDRs (com ha fet el vicari Torra) i no condemnar els atacs a seus de partits i persones és d'una gran irresponsabilitat.

El judici des del punt de vista polític ens deixa un retrat d'uns governants força irresponsables. Si ja sabíem de la falta de coratge polític per abordar el problema de Catalunya per part del govern de Rajoy (deixant la defensa de la legalitat a la justícia que ara té un problema enverinat) quan un sent Rajoy, Santamaría i Zoido dient que no sabien res de l'operatiu policial de l'1 d'octubre, no pot més que dir que van ser força irresponsables. Per altre costat les declaracions de Duran i Lleida en les quals diu que en Mas va malmetre una possible negociació amb Rajoy abans del 9-N perquè no va voler garantir que si arribaven a un acord ell el defensaria a Catalunya o les d' Urkullu en què diu que en Puigdemont li va dir que no podia convocar eleccions com havien acordat perquè «els seus» li ho impedien, retraten uns líders sense coratge. Un Mas, pujat a la onada independentista feia poc, no va ser capaç d'assumir el resultat d'una possible negociació per por de ser titllat de traïdor, igual que en Puigdemont el 27 d'octubre quan li van tremolar les cames pel mateix. En política els líders han de saber que en els moments difícils estan sols i fer política no es deixar-se portar sinó (fonamentalment) saber dir que no quan un està convençut que el contrari no porta res de bo. I si no es veu amb cor de defensar el que creu, el raonable, és dimitir (el que va fer en Santi Vila i, pel camí, alguns altres consellers).

I, com deia, l'altra irresponsabilitat dels polítics catalans és la d'haver deixat el poder al carrer, a uns líders no elegits democràticament que són els que han condicionat i condicionen l'acció política a Catalunya. La lluita caïnita entre ERC i els exconvergents ha fet la resta.

I així hem arribat a un país sense comandament, sense activitat parlamentària, sense pressupostos, sense política i en el qual una meitat del país se sent menystinguda pel govern de Catalunya. Només es fan debats sense efectes reals sobre al vida de la gent com la comissió sobre la monarquia que tothom sap que no va enlloc però entreté el personal.

Com condiciona això el futur de Catalunya? Saben els que em llegeixen que crec que l'única sortida passa per aconseguir un acord de les forces polítiques catalanes a l'entorn d'un projecte de país que pugui tenir el suport d'una majoria qualificada dels catalans, que pugui tornar a cohesionar Catalunya (i negociar-lo amb Espanya). Hi ha molts problemes per aconseguir-ho. Un d'ells és que el que ha passat ha portat una gran desconfiança entre els partits polítics. Si les dretes (PP i Ciutadans) i els independentistes fa temps van trencar relacions, el fracàs de la negociació propiciada per Sánchez amb el suport d' Iglesias ha minvat la confiança entre les esquerres i l'independentisme. Unes esquerres que han demostrat estar sempre disposades a treballar per l'acord. En aquest moment em ve al cap la imatge d' Iceta al Palau de la Generalitat la nit del 26 d'octubre amb el telèfon connectat amb Urkullu i Sánchez per tractar que es convoquessin eleccions i evitar el 155 i com de diferent no seria la realitat si aquell dia en Puigdemont hagués convocat eleccions.

No voldria deixar de fer notar que la no aprovació dels pressupostos d'Espanya representa que els greus problemes socials que té la nostra societat hauran d'esperar a ser abordats i, no cal que els ho recordi, la desigualtat va en augment i els problemes si no es resolen, s'agreugen.

Per acabar, un apunt d'actualitat. El passat dia 8 va ser altre cop un clam pels drets de les dones. És la lluita per la igualtat de drets de tots els humans, siguin homes o dones. Ara hi ha qui al feminisme, que ha guanyat la primera batalla, la del reconeixement públic, o no s'hi apunta o el vol menystenir a base de posar-li adjectius. El feminisme no necessita adjectius, els que hi posen adjectius és que no són feministes. I bàsicament les esquerres, com sempre, han estat i segueixen estant al costat del feminisme sense adjectius, de la lluita per la igualtat real.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook