En els darrers mesos, des de novembre, estem observant un fre en l'economia mundial. Les mesures de Donald Trump per la protecció i la contenció d'importacions a Estats Units han acabat per frenar el flux de mercaderies entre països. L'efecte més important ha estat a la Xina, on la producció ha frenat de forma notable, amb una reducció de l'exportació per desè mes consecutiu. Un empresari català que té una fàbrica allà m'explicava que els salaris de la Xina s'han acostat molt als occidentals i ara ja no hi ha la distància que abans permetia reduïr els costos. Per tant, ara ja no són tan allunyats respecte als europeus.

Com a resultat de la frenada de l'economia xinesa, els països que hi exportaven de forma important, com Alemanya i Itàlia, han vist disminuïda la seva activitat, i de retruc els països que són proveïdors d'aquests, com Espanya i Catalunya. A molts els salva el sector serveis, però també en aquest apartat Xina té els valors més baixos dels últims 14 anys.

Aquestes caigudes no es poden comparar amb la que hi va haver a l'any 2009, quan tot el comerç es va ensorrar fins al punt que hi ha qui fins i tot preveia la fi del sistema capitalista. La gravetat del moment actual ve donada per la fondària del context: no és un fet temporal degut al moviment de Trump, sinó provocat per canvis profunds en els costos de les empreses.

Si mirem l'evolució de l'economia mundial per sectors d'activitat, veiem que sectors lligats als serveis com el finançament, les assegurances, el software, el menjar i el beure, els productes per la llar, el transport i els serveis comercials, encara creixen. A l'altre costat, els productes industrials (el paper i productes forestals, els serveis de telefonia, la maquinària i els equips, els automòbils i components, els metalls...) pateixen caigudes considerables.

Capítol a part mereix l'evolució del sector d'automoció. Una notícia d'aquesta setmana diu que aquest sector perdrà al món 13 milions de treballadors en els propers anys. El mateix president de Seat, Luca de Meo, deia en una entrevista diumenge que els cotxes elèctrics necessiten un 30% menys d'hores per a la seva fabricació.

La situació actual està plena d'incerteses que frenen l'economia. Per un costat el Brexit, que no troba la porta de sortida, és un fre a les inversions a Europa i a Gran Bretanya. Però és sobretot en el canvi d'usos on la incertesa és més punyent. Si us diuen que a partir de l'any 2040 no es podran vendre més cotxes dièsel i si l'Ajuntament de Barcelona diu que, en cas de contaminació, no podran circular per l'interior de la ciutat els cotxes de gasolina fabricats abans del 2000 i els dièsel d'abans de 2006 (decisió que em sembla encertada), qui voleu que compri un cotxe dièsel? El que és més important és que el comprador tampoc té clar si s'ha de comprar un cotxe de gasolina, i si l'ha de comprar elèctric encara ho té menys clar. Per tant, el que fa és esperar, no comprar fins que ho vegi clar, i això és una crisi en tota regla per a la indústria de l'automòbil, que significa el 30% de les exportacions catalanes.

La importància del moment consisteix en un possible canvi d'hàbits de la gent, en un consum diferent, en una pèrdua important de llocs de treball que faci replantejar la seva distribució i la seva remuneració. Al meu parer anem cap a un sistema amb menys hores de treball, menors salaris, menys poder de compra i més temps d'oci, camí que s'anirà obrint poc a poc. Mentre, podria ser que entrem en un període de baix creixement, quan no de decreixement.

Molts podeu pensar que podria ser que els canvis d'hàbits no es facin realitat. El problema és que aquest moviment no el liderem els humans, ens venen dictats per l'evolució de la tecnologia. Podem frenar la penetració de l'electricitat fotovoltaica? Podem frenar l'adopció dels cotxes elèctrics? Podem ignorar la revolució de la telefonia mòbil que ens porta a saber què diu el major Trapero en el moment que declara? No, no podem anar enrere i retornar a viure incomunicats com es vivia fa 50 anys. El preu d'acceptar l'evolució tecnològica serà haver d'acceptar que el món serà diferent i que els hàbits canviaran l'economia.

El drama d'aquesta observació és constatar que aquest debat no es fa. Sembla com si tothom tingui por de pensar i parlar d'aquest canvi, com si no es vulgués trobar una solució que ara se'ns presenta com a difícil. Però, com tothom sap, amagar el cap sota l'ala no sol resoldre els problemes i anticipar hauria de ser la millor opció per un individu, l'home, que es diu intel·ligent.

No debatre cap a on ens porta la nova economia és perdre força. Per exemple, si no hi ha d'haver tants cotxes, cal que es reforci de forma notable el transport públic. Si no hi ha d'haver tant transport internacional amb avions, no cal que continuem expandint els aeroports. Si hem de tenir més temps per estar amb els amics, cal començar a potenciar llocs com ateneus, biblioteques, grups de teatre i de música, grups esportius...

Tot això sense haver reflexionat encara en el canvi energètic que ens ve a sobre i que encara multiplicarà molt més els efectes i canvis d'hàbit en l'economia. Estem a la vora d'una revolució econòmica, del nou postcapitalisme.