He vist bona part de les sessions del judici contra el procés. Sobretot les primeres, la desfilada dels pesos pesats. Tenia moltes ganes de veure l'estat dels presos polítics. I la poca vergonya de Rajoy, Montoro, Sáenz de Santamaría, Millo i Pérez de los Cobos. La resta de sessions he fet de tot per sentir-les en directe, a la ràdio, o n'he consultat resums. Reculls que semblen aquells vídeos que es pengen a les xarxes després d'un Barça-Madrid: millors jugades, gols, pics de tensió i polèmiques arbitrals. El judici contra el procés m'ha enganxat.
Un amic que treballa de policia científic també hi està enganxat. Tant ell com jo anem a tot arreu amb els auriculars. I aquest amic em va fer veure un aspecte del judici, més aviat un detall, un desenllaç que els addictes esperem i tanmateix no es produirà mai. Em va dir, en concret, que els que seguim el judici tenim una idea esbiaixada de què implica. Hem vist pel·lícules americanes. Hem llegit thrillers. I ens hem fet la idea que en els judicis espectaculars (aquesta és la tessitura del judici contra el procés) arriba un moment, el clímax, en què el fiscal o l'advocat de la defensa, veritables estrelles mediàtiques, desemmascaren el culpable o demostren la injustícia que s'ha vessat damunt l'acusat. És aquell moment del gran discurs, el moment que el culpable s'ensorra, o el punt que la sala admet, amb llàgrimes als ulls, que l'acusat és innocent.
El judici contra el procés la fa de producte de consum. Alguns hi accedim com si es tractés d'un film. No cal dir que el marro de realitat li dona un valor afegit. Només faltaria un muntatge de plànols una mica més professional i ja tindríem una història del tot emocionant. Les cares dels acusats. Picats a la sala. Detalls de mans nervioses. Tràvelings al llarg de la taula de Marchena. Però la veritat és que només disposem d'un plànol general i d'una edició bàsica dels interrogatoris, a la manera d'un ping-pong visual.
A més a més, al voltant del judici han florit tertúlies i programes especials, cada dia, productes subsidiaris que donen feina a un esplet de professionals i a una embosta d'opinaires més o menys entretinguts -més o menys versats. Això fa que l'emoció del públic pugi i baixi, segons les esperances projectades des dels mitjans. Un dia sembla que la defensa estigui a punt de posar l'Estat entre l'espasa i la paret. Un altre dia tot indica que els presos polítics no veuran créixer els seus fills. Tot plegat un xou, amb visos de superproducció, que llima la gravetat dels fets i acostuma els espectadors a una fantasia colossal.
I arriba el cap de setmana. Se suspenen les sessions del tribunal. Però la programació no s'atura. Els matinals, els magazins de tarda i els noticiaris augmentats, després de sopar, repliquen resums i munten taules rodones per analitzar la setmana. El públic, jo m'hi compto, pren la seva dosi diària d'espectacle.
