17 de març de 2019
17.03.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

L'hora crucial de la UE

17.03.2019 | 06:00

La política i l'economia funcionen com a vasos comunicants. La paràlisi de la Unió Europea, els xocs nacionals i les divisions internes comencen a cobrar el seu preu, mentre la resta del món –Àsia sobretot– avança sense mirar enrere. D'entrada, s'acumulen símptomes inquietants per a l'economia europea: Itàlia ha entrat en recessió, Alemanya pateix un retrocés en la seva producció industrial, Espanya es desaccelera, el Brexit amenaça de provocar efectes sísmics a curt termini. El Banc Central Europeu s'ha vist obligat altre cop a garantir majors injeccions de liquiditat, molt abans d'haver pogut normalitzar la seva política monetària. Amb el tipus d'interès en el 0%, la munició de què disposa el BCE per reanimar l'economia del continent és molt menor que en altres èpoques. Si Draghi confiava guanyar temps per tal que l'eurozona realitzés les reformes estructurals requerides, la debilitat dels governs, en alguns casos, i l'absència de voluntat reformista, en d'altres, han impedit aquest objectiu. Les conseqüències són òbvies i es plasmen en l'escassa fortalesa que ha mostrat la recuperació europea i en la seva dubtosa resiliència davant els primers signes de decaïment. Sens dubte, aquí la desconfiança juga també en contra nostra. Tot i les dues dècades complertes de l'euro, la veritat és que els mercats segueixen posant en solfa la seva viabilitat. Les reticències dels poders centrals de la Unió a l'hora d'aplicar polítiques decidides –com seria el cas de la mutualització del deute– tampoc ens afavoreixen. L'economia europea necessita més política i no menys, més solidaritat entre les nacions i no menys.
Els grans reptes que afrontarà la UE són immediats. En podem enumerar alguns: al sud, Àfrica, un continent hobbesià que viu una explosió demogràfica i és incapaç d'absorbir-se laboralment. A l'oest, un país –el Regne Unit– que s'esqueixa de la Unió i un altre –els Estats Units– cada vegada menys interessat per la seva vessant atlàntica. A l'Est, una doble pressió: l'interès rus per ampliar la seva zona de seguretat i el sorgiment de la Xina, el gran gegant asiàtic, que ha alterat tots els equilibris de poder. A l'interior d'Europa, la proliferació de diferents dinàmiques nacionals que obren diferents línies de ruptura: al nord, els països d'èxit; al sud, els fracassats. Però aquestes mateixes dinàmiques també tenen lloc a l'interior de cada estat: entre el camp i la ciutat, entre els diferents clústers de desenvolupament i innovació, entre els oficis cridats a l'obsolescència i els que s'ajusten als requeriments de la globalització, etc.
Els reptes són immediats perquè la maduració dels dèficits europeus va de la mà d'una tremenda acceleració global. I l'eclipsi de la Unió es pot mesurar de moltes maneres: a l'estagnació laboral i econòmica, i en la nostra creixent irrellevància política a escala internacional; en l'escàs múscul militar i en el pessimisme col·lectiu que sembla apoderar-se de la societat europea; a l'hivern demogràfic i en l'abstracció narcisista de moltes de les seves grans apostes. Manca de lideratge –Merkel es retira, Macron es desinfla, Itàlia ha caigut en mans del populisme, Espanya no té força–, la UE treu el cap a problemes existencials que només es podrien resoldre si la classe política assumeix el seu deure el més aviat possible, amb coratge i intel·ligència. Ho hem dit abans: la política i l'economia actuen com a vasos comunicants. Avui potser més que mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook