17 de març de 2019
17.03.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

La lluita entre el carro i el tren

17.03.2019 | 06:00

En l'obra del mestre de la narrativa catalana, Joaquim Ruyra, El primer llustre d'amor, es descriu el pas pels carrers de Girona dels monumentals carros que transportaven mercaderies. La narració se situa en els primers anys de la dècada de 1870. Ell era un noi que estrenava la seva joventut, i des del balcó del seu domicili, que s'obria a la plaça del Vi, observava el pas d'aquells vehicles imponents. En aquell temps, i fins molt més endavant, la carretera general de Madrid a França per la Jonquera, la que actualment es coneix com a Nacional II, creuava el centre de Girona, entrant per Pedret i passant per carrers tan estrets com els de la Barca, Calderers, Ballesteries, Ciutadans... Aquells carruatges eren d'unes proporcions gegantines. En el seu interior s'hi encabien tota mena de mercaderies, en gran quantitat. Semblaven un magatzem ambulant. Anaven arrossegats per una rècula d'animals; cavalls o muls. Podien ser fins a set o vuit. Animals de considerable corpulència i una fortalesa que els feia capaços d'arrossegar el carruatge, obeint la veu del carreter, i atents a la xurriacada que es feia petar amenaçadorament.

L'autor de la narració ens presenta un suposat desafiament dels carreters al tren. Els carreters magnifiquen els avantatges del transport en carro; alhora que exageren els inconvenients que té el ferrocarril. Havien passat molts anys, en què el transport de tracció animal era el més utilitzat, i per als llargs viatges, pràcticament l'únic. El carretó de mà només s'usava per a petits serveis dintre les poblacions. I a mitjan segle dinou apareix el tren. Tren que arriba a Girona, procedent de Barcelona, l'any 1862. Apareixia com una perillosa competència pels carruatges que fins aquell moment tenien l'exclusiva del transport tant de passatgers com de mercaderies. I els carreters, en defensa del seu treball i del seu mitjà de subsistència, argumenten tots els avantatges dels seus serveis i tots els inconvenients que té el tren.

Fan notar que si bé el tren pot circular a més gran velocitat, els carros tenien més autonomia de moviments. Els carros podien moure's per l'interior de les poblacions i portar les mercaderies de porta a porta. Mentre que el tren tenia un itinerari ben concret que no podia alterar. Evidentment que no podia circular pels carrers del centre urbà. Anava comprimit entre barreres i no podia alterar el seu recorregut. Arribant al seu destí les mercaderies havien de ser descarregades, i per altres mitjans, que indubtablement serien els carros si es tractava de grans quantitats o el carretó de mà, si la quantia era menor, portades fins el seu definitiu destí. I en les operacions de càrrega i descàrrega es podien produir desperfectes en les mercaderies, especialment aquelles que eren més delicades.

En certa manera, aquells carreters tenien part de raó. A més de la facilitat de moviments del carro, aquells primitius trens, si bé és cert que eren més ràpids que els carros, la seva velocitat no passava de quaranta quilòmetres per hora. I solien patir sovintejades avaries, que retardaven els horaris previstos.

Aquella lluita encara s'anà allargant durant una colla d'anys. Els trens anaren millorant els seus serveis; però els gegantins carruatges continuaren circulant per les carreteres i per l'interior de les ciutats. Jo encara en vaig poder veure algun pel centre de Girona. Anava disminuint el seu nombre; però el tradicional sistema de transport s'anava mantenint, encara que fos ja en ben prevista retirada. Encara durant molts anys circulaven pels nostres carrers els carros de les empreses Corcoy, instal·lada en el carrer de Santa Eugènia i la Sarrà i Romaguera, que tenia la seva seu en una de les primeres cases dels números senars de la carretera de Barcelona. Tant una com l'altra eren a poca distància de la plaça del Marquès de Camps. També es tractava de carros de grans dimensions; però ja no com aquells que descrivia Joaquim Ruyra. No anaven arrossegats per una rècula de set o vuit animals; però sí per un potent tronc de dos valents cavalls.

Aquestes empreses no consideraven el ferrocarril com un enemic a témer; sinó tot el contrari, hi funcionaven en combinació. No es tractava de fer-se la competència sinó completar els serveis que el tren no podia fer des del punt de sortida fins el final de destí. Els carros dels Sarrà i dels Corcoy anaven a l'estació de càrrega del ferrocarril a portar les mercaderies que havien recollit en els establiments de la ciutat, i a recollir les que havien de ser lliurades als seus destinataris del centre urbà.

També recordo uns altres carros de considerable grandària, tirats per un potent tronc de dos cavalls. Eren els de la fàbrica Gróber. Sortien de les instal·lacions fabrils per la relativament àmplia escala de la casa d'habitacles del carrer Nou, que porta el número quatre; davant de l'Hotel Peninsular. El conductor, assegut en l'elevat pescant, semblava un gran personatge. Amb una excel·lent habilitat executava la delicada maniobra de sortir de l'edifici per enfilar el carrer Nou, carrer que era de dues direccions, i no massa generosa amplitud, i amb un tràfic bastant intens, ja que durant molts anys encara es considerava integrat en la carretera general.

Avançant el segle vint als carruatges de tracció animal els sortí un competidor més perillós i ja definitiu que el tren. Va ser l'automòbil. A la llarga tant els automòbils per als passatgers, com els camions i furgonetes, expulsarien de la circulació els vehicles de tracció animal. Algunes empreses, com fou el cas dels Corcoy, es reciclaren. Canviaren els antics carros per camions. I continuaren fent els mateixos serveis que havien estat practicant; però amb millors mitjans. Més comoditat, més rapidesa i més eficàcia.

Pels anys trenta del segle vint ja l'automòbil particular, els autocars de servei públic de viatgers i els camions i furgonetes s'havien anat imposant. Cotxers i carreters, els d'edat avançada, s'havien retirat, i els que estaven en plena forma es transformaren en xofers. Però la nova panoràmica transportista no s'havia imposat encara definitivament i es veié truncada per la gran tragèdia que fou la guerra del trenta-sis, i la dura i llarga postguerra. Primer, vehicles requisats pel servei de la guerra, o per exhibició i barbaritats de certs comitès. Quan es pogueren recuperar els vehicles o comprar-ne de nous o de segona mà, aleshores imperava la dificultat de proveir-se de gasolina, de neumàtics o de certes peces de recanvi. Passaren encara alguns anys amb moltes dificultats, i per cobrir les deficiències s'hagueren de recuperar alguns dels antics vehicles que ja dormien en una jubilació que s'havia considerat definitiva.

Finalment les deficiències s'anaren resolent i el transport de tracció animal ha quedat relegat a la història. Mentre que els trens s'han modernitzat i cada vegada són més ràpids i més còmodes, els camions també són més segurs i més manejables. I se'n veuen de grans dimensions amb quatre o cinc eixos. Al mateix temps que han millorat les carreteres, s'han prodigat les autopistes. I la circulació per l'interior de les ciutats s'ha intensificat de tal manera que en certes hores ha esdevingut insuportable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook