La gent que saltem els seixanta anys hem tingut molta sort a l'hora de veure cinema. Hem disfrutat i al cinema Orient, a Girona, vam veure pel·lícules d'Antonioni i de Fassbinder i també pel·lícules prohibides com Trash de l'Andy Warhol. I More i Woodstoock o Garganta profunda -això al Modern. Qualsevol prohibició alimentava la llegenda. Rum-rum que de seguida s'oblidava. Grans i perduts, sense Fellini, Truffaut o Kieslovski hem vist com un director ha superat el temps. Un blockbaster avant la lettre. Al cap dels anys i gràcies al seu bon fer li perdonem tot perquè forma part de la nostra memòria. Ha sigut un personatge execrable a Harry el sucio, també ha esdevingut un referent als westerns de Morricone. Aplicava el còmic i l'estètica de les revistes a l'oest. Sobretot, el salvava amb un mestre de bandes sonores l'Ennio Morricone. Així, Eastwood, es va convertir en un personatge icònic que recorria ciutats de cartró-pedra. Eastwood està lligat a una generació: venjador fred i sempre a favor de la justícia aplicada fora de la llei. Heroi feixista i mal vist per les esquerres de l'època. Ell era la llei. Va trencar l'etiqueta amb El jinete pálido. Una metàfora en la qual qüestionava els tòpics. A partir d'aquí, Eastwood va remoure el gènere de l'oest, innovadors com John Ford havien creat el fonament del mite dels «vaqueros», ell, es va atrevir a revolucionar el gènere i fer la pel·lícula definitiva: Sin perdón. Eastwood també es va atrevir amb altres gèneres -la boxa- i, al costat de Meryl Streep als Ponts de Madison va construir un clàssic modern. Contenció de l'emoció i la gran seqüència final. Eterna. Allò que veiem en la Mula és el resultat del seu bon fer. Un goig cinematogràfic.
