Si hi ha un personatge polític que atregui, com els imants, el rebuig de gran part de l'opinió pública és Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat i ara resident a Bèlgica. El seu últim cop de mà contra l'antiga Convergència Democràtica (que concorrerà a les eleccions amb la marca Junts per Catalunya), on ha imposat els seus fidels en els llocs principals de les llistes, ha generat laments a la resta de formacions. Entre altres coses perquè, si no hi ha majoria de les tres dretes després del 28 d'abril, l'inquilí de Waterloo podria estar en condicions d'influir en la governabilitat d'Espanya (o en la manca d'ella).

Puigdemont no només genera animadversió entre els moderats del seu partit, sinó entre els dirigents d'ERC (preguntin què en pensen a Oriol Junqueras i els seus assessors), els de l'oposició a Catalunya, els dels partits amb implantació a Espanya i les elits econòmiques i acadèmiques de Madrid i Barcelona. Amb aquest rebuig, com és possible que, any i mig després de la fallida Declaració d'Independència, l'expresident segueixi tenint capacitat de maniobra?

Doncs perquè, a més d'atreure rancors, des de la seva marxa a Bèlgica ha concitat un suport notable en una part de l'independentisme, amb nivells d'adhesió iguals al rebuig que suscita en els altres. A diferència del relat periodístic de Madrid, Puigdemont és vist entre qui li sonen suport no com un pròfug sinó com qui va fer bé d'escapar-se d'una justícia de part de «l'enemic» a la qual es va lliurar, de forma manyaga, el líder d'ERC. L'inconvenient per a Puigdemont és que la seva estratègia de m'escapo-i-després-torno (ha anunciat que tornarà a Catalunya, si és elegit eurodiputat) té el problema dels fets i que els seus votants es cansin que no compleixi allò que ha promès.