18 de març de 2019
18.03.2019
Diari de Girona

«LA VERITAT»

18.03.2019 | 06:00
«LA VERITAT»

Des de fa 55 anys, a Blanes celebrem els Premis Literaris Recvll. Dins els actes, hi ha la representació de l'obra de teatre guanyadora l'any anterior. Aquest any hem pogut veure La veritat, d'Esteve Eche, representada per la Cia Punt i Seguit.
Envoltats com estem de les teranyines de la mentida, en forma de notícies fake news, que són notícies deliberadament falses, creades per enganyar, induir a l'error, manipular decisions personals, desprestigiar o enaltir una institució, entitat o persona, per fer-nos viure en el món de la «postveritat», que ha estat definida com «la distorsió deliberada d'una realitat, per tal de crear i modelar l'opinió pública i influir en les actituds socials, aprofitant que aquesta és més vulnerable a través de les emocions i les creences personals», parlar de La veritat, és del tot imprescindible, necessari i oportú.
L'obra parteix d'una anècdota real. Una senyora cinquantenària ha anat a urgències per una grip. El metge, en fer-li les preguntes rutinàries, descobreix que no ha tingut mai la regla i, conseqüentment, decideix derivar-la a ginecologia.
El ginecòleg veu d'immediat que no ha tingut mai cap exploració adequada, i l'olfacte mèdic, sense dir-li res, li fa una prova d'ADN i descobreix que és un home, anomenat mèdicament síndrome de Morris.
L'obra se situa a la sala de reunions d'un hospital, on hi ha reunit el Comitè de bioètica (format pel metge ginecòleg, la directora mèdica, un metge cap de servei i una doctora en filosofia), que ha de determinar si li han de comunicar el fet a la pacient o no l'hi han de comunicar. Aquest és el dilema ètic:
Si li comuniquen que és un home, poden destrossar la seva identitat actual. La identitat amb què s'ha relacionat amb els seus familiars, amics i veïns. Com li trasbalsarà el seu negoci de perruqueria? Si no li comuniquen, com queda la veritat?
Per resoldre el dilema, contraposen tres posicions:
a) La del metge cap de servei, que diu que tenen una prova científica (la veritat absoluta), en què es demostra que és un home i, en conseqüència, no tenen més remei que comunicar-ho (caigui qui caigui).
b) La del ginecòleg, que apel·la a la responsabilitat de les conseqüències negatives que poden reportar a la fins ara socialment dona i biològicament home (la veritat filtrada de la responsabilitat).
c) La directora mèdica, que no vol que la decisió generi cap problema, ni per a la pacient, ni de part de la pacient, ni per al centre mèdic (veritat interessada).
Dir la veritat no es fàcil, ni senzill. Les deliberacions que suscita l'obra van des de «la veritat absoluta» sustentada per una prova científica, a la «veritat responsable» que valora les conseqüències, a la «veritat interessada» centrada en el crèdit o descrèdit de la institució. Quina és la bona?
Evidentment, totes parteixen de la pròpia percepció, fonamentada en els propis raonaments i sensibilitat. O sigui, totes les decisions tenen el perill de la subjectivitat. Com alliberar-nos d'aquest perill?
Mn. Armand Puig, teòleg, ens ajuda en el llibre La veritat i la mentida (PAMSA 2010) quan és entrevistat en el número 168 de la revista Valors i diu que la veritat se sustenta damunt d'alguna cosa que és real. A més, també es presenta com allò que vol ser autèntic, sincer. I finalment, que vol ser comunicador.
Totes aquestes reflexions em porten a pensar en els testimonis sol·licitats per l'acusació i les defenses dels processats per la causa independentista.
Ho fan sobre la realitat del que han vist, escoltat o sentit? Són sincers? Autèntics? El seu sentit de la responsabilitat els porta a tenir en compte les conseqüències negatives sobre la vida de les persones, objectes del seu testimoni? És suficient tenir el recolzament d'una «veritat absoluta» (sigui científica o legal)? Tindran la valentia i sinceritat intel·lectual de saber-se desprendre mentalment de la toxicitat inherent a les fake news que configuren la «postveritat» imperant? En el moment de comunicar el seu testimoni, està intentant mostrar allò que és o allò que vol que sigui?
Sense capacitat crítica ni diàleg no hi pot haver recerca de la veritat –ens diu Mn. Armand Puig– i afegeix: «Les propostes de veritats absolutes, desarrelades de la història, del diàleg i de la comprensió, només ens han portat males experiències perquè d'aquí a la imposició només hi ha un pas. Però la veritat existeix».
Sense veritat, no hi ha confiança, i la desconfiança destrueix la convivència.
Gran responsabilitat de tots els actors d'aquest judici per construir una sentència que s'ajusti a La veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook