19 de març de 2019
19.03.2019
Diari de Girona

Catalunya 1936-37: els anys de la revolució

18.03.2019 | 23:56
Catalunya 1936-37: els anys de la revolució

I finalment, el resultat de la preparació del cop d'estat per part dels militars esclatà el 17 de juliol a Canàries i després, el 18 de juliol, continuà a les principals capitals de província. Això va fer, principalment a Barcelona i Madrid, que els obrers afiliats als principals sindicats, partits d'esquerres, anessin a les casernes a fraternitzar amb els soldats i oficials republicans. I si no, agafaven les armes, municions dels dipòsits militars, i durant els mesos de juliol a octubre esclatà el que l'assagista alemany Hans Magnus anomena El curt estiu de l'anarquia, títol del millor assaig sobre els inicis no de la revolta, sinó de la revolució per part dels treballadors espanyols. Es feren amos dels carrers, ocuparen i col·lectivitzaren fàbriques, indústries, etc. I crearen comitès de defensa de la República i milícies de soldats obrers per anar a lluitar contra els militars feixistes. I també patrulles de control per mantenir l'ordre públic, i tribunals populars per perseguir i condemnar els contrarevolucionaris al servei dels colpistes.

Durant mesos, la burgesia republicana va estar controlada pel moviment obrer organitzat, que volia fer una revolució socialista entre soviètica, més ben dit, comunista, llibertària, el que van intentar a Barcelona i especialment a l'Aragó amb les famoses col·lectivitzacions. Per neutralitzar els revolucionaris socials, el govern republicà va fer entrar els òrgans d'estat a Madrid i Barcelona nomenant diversos ministrers obrers, tant de la CNT, PSOE i, més endavant, del PCE i PSUC. Volien acabar amb el poder popular que ells en deien «dels incontrolats», passaven dels controls, de les lleis, de la legalitat republicana burgesa que sols volia ordre per guanyar la guerra, a l'altre sector de gran burgesia, capitalista, conservadora, dirigida pels militars, clergat i aliats pels nazis alemanys i els feixistes italians. I com va passar en la Gran Guerra del 1914 al 1919, en els seus inicis, la II República de Weimar, germana de la 2a República espanyola, allà els socialdemòcrates varen permetre l'assassinat dels líders espartaquistes com Rosa Luxemburg. I a Espanya van permetre l'assassinat dels comunistes, d' Andreu Nin i la misteriosa mort de Durruti.

I a Barcelona, entre dotzenes de morts i empresonats pels fets de maig, hi ha dos anarquistes italians, C. Berneri i F. Barnier, per documentar-nos sobre la repressió, destrucció, persecució dels intents aconseguits pels obrers anarquistes durant els inicis de la Guerra Civil espanyola. Insurrección, las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937 és un dels quatre grans llibres d' Agustí Guillamon, historiador barceloní. Estem d'acord amb ell que el maig del 37 fou la derrota del proletariat revolucionari. I com en un telefilm, us farem el reportatge de com els republicans van ordenar l'atac. Eren tres quarts de tres del dilluns 3 de maig de 1937. Tres camions de guàrdies d'assalt es van aturar davant la telefònica de l'edifici. Des de dalt de l'edifici es començà a disparar amb ràfegues de metralladores. En menys de 2 hores, els comitès de defensa van aixecar barricades per tota la ciutat i van materialitzar la vaga general revolucionària. Això és l'inici dels fets de maig de 1937. La vaga general va paralitzar totes les fàbriques, menys les de la guerra. El comerç també tancar. I per tot Barcelona se sentien trets, en especial des de les nombroses barricades.

I a continuació, la Generalitat i els dirigents dels partits i sindicats inicien una campanya de reflexió, en la qual demanaven que els revoltats es rendissin a les autoritats republicanes, ja que els enemics estaven en el front contra els feixistes d'en Franco. I davant la impotència de la Generalitat, a la tarda es va radiofonitzar una nota, comunicant que « el gobierno de la república con mayores medios se hacía cargo del gobierno del orden público en Cataluña». Els amics de Durruti van contestar amb una octaveta per les barricades que insistia a continuar la revolta: «Treballadors, s'ha creat una junta revolucionària». Els militants de la CNT, desorientats per la pressió dels dirigents superiors, abandonaren l'edifici de la telefònica i ordenaren a tots els treballadors barcelonins que tornessin a les feines. Els que trobessin pels carrers amb armes serien considerats feixistes, serien empresonats i jutjats, etc. I a continuació s'inicia la persecució dels militants més actius a la CNT FAI i del POUM, els principals responsables de la sublevació. Fins i tot es parla d'un pla que l'aviació republicana bombardegés els principals edificis ocupats pels revoltats i, durant els 4 dies dels fets de maig de 1937, es calcula que van haver-hi 300 morts i un miler de ferits.

I a la tarda, des de València, van arribar uns 80 camions de tropes d'assalt d'uns 5.000 homes i dues companyies motoritzades. I com l'Alemanya de la república de Weimar, fracassada, en la revolució espartaquista a Barcelona són derogades les bases obreres de la CNT FAI pels seus propis dirigents i pels burgesos republicans catalans i espanyols, el proletariat més combatent i revolucionari dirigits pels comitès de barri de Durruti i del POUM.

I el reformisme de la burgesia republicana militaritzà les milícies obreres en un nou exèrcit popular, dirigit pels stalinistes. I en Guillamon, en les més terribles i pessimistes conclusions del seu llibre, ens diu que el juliol de 1936 la classe obrera és revolucionària i ofensiva; el 1937, defensiva, per continuar en les conquestes. Per tant, l'ordre burgès abans i després de la Guerra Civil, i després amb el triomf de la reacció franquista. Si la burgesia regnava per tot Espanya, doncs la revolució no fou esclafada per Franco el gener de 1939, ja ho havien fet els republicans d'en Negrín molt abans... I per culpa de tot plegat es van perdre: la guerra, la república i, en especial, les conquestes obreres de la revolució social llibertària.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit