La confecció de les llistes electorals és un fet joiós per als candidats escollits que no hi comptaven i dolorós per a aquells veterans descartats, que s'incorporen a la vida laboral si és que la van arribar a tenir en algun moment. Novament estem assistint al monumental error estructural dels partits polítics del nostre país, ancorats en l'estil endogàmic de seleccionar els perfils humans candidats a ocupar un escó al Congrés o el Senat, amb criteris de quotes, revenges, deutes o màrqueting. Sense entrar en l'anàlisi de la vàlua o perfil professional de les persones escollides, les decisions electorals dels líders polítics del cap de setmana passat, anunciant els noms que integraran les llistes numerades, porta a malfiar-se dels motius que realment els han dut a prendre tal determinació. Ens esperàvem la decisió de Pedro Sánchez d'allunyar els «susanistes» de l'anteriorment poderós PSOE andalús per construir un grup parlamentari que li sigui fidel, sense veus crítiques, per evitar que es repeteixin situacions del passat. Susana Díaz ha tensat la corda i se l'ha jugat en una batalla en la qual tenia totes les de perdre des de la patacada als comicis per la Junta d'Andalusia del desembre passat.
Albert Rivera, que veu el desencant en la militància de Ciutadans per la baixa participació en les recents primàries i els resultats nefastos als darrers sondejos electorals, ha optat pels fitxatges estrella, com Marcos de Quinto, exvicepresident de Coca-Cola, que l'acompanyarà com a número dos de la llista per Madrid, o l'advocada andalusa i gitana Sara Giménez de número tres.
De Pablo Casado ja no en parlem, llastrat per la corrupció, pròpia i de partit, escorat entre Vox i Ciutadans, ja sense marge de maniobra. Al final, l'endogàmia dels partits es fa seva el títol gloriós de Martin Scorsese, «un dels nostres».
