19 de març de 2019
19.03.2019
Diari de Girona

El desencant de la transició

18.03.2019 | 23:56
El desencant de la transició

Les organitzacions populistes (Podem i afins) i els independentistes culpen un fantasmal «règim del 78» de mancances democràtiques, d'haver avalat una Constitució que perpetua la monarquia borbònica i que no reconeix el dret a l'autodeterminació.

No recorden que Franco va morir al llit, entubat de dalt a baix, escortat per un estament militar vencedor de la guerra civil i disposat a defensar els seus privilegis?

De fet, fins a les eleccions generals del 1982, amb la victòria del PSOE, la transició del franquisme a la democràcia va ser un estira-i-arronsa entre els qui postulaven la «reforma» i els qui defensaven la «ruptura».

La solució va ser un pacte entre sectors franquistes «reformistes» i els comunistes i socialistes, amb el beneplàcit dels nacionalistes catalans i bascos. No hi va haver «ruptura», és a dir, el derrocament de la dictadura i obertura d'un procés constituent.

Per tant, van romandre intactes l'estructura de l'Exèrcit i de les forces de seguretat, l'entramat judicial, l'administració pública, els centres de poder vinculats a l'empresa privada i les prerrogatives de l'Església catòlica.

No obstant les limitacions assenyalades, és innegable que Espanya es va constituir en «un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític».

Tot plegat va ser el resultat de la debilitat de lideratge de l'oposició antifranquista i d'un moviment popular que, malgrat la seva combativitat, no va assolir unes mobilitzacions massives i permanents per aconseguir la caiguda de la dictadura.

En aquest context, molts dels qui havien lluitat en la clandestinitat contra el règim de Franco van engrossir la legió dels desencantats. Els partits polítics d'esquerra van esborrar qualsevol vestigi de canvi radical. Va ser un desencant en comprovar el fracàs dels ideals d'un futur de llibertat, igualtat i solidaritat. Va ser un bany de realitat per als il·lusos que no van esbrinar l'escàs suport ciutadà que tenia la lluita contra el franquisme moribund.

També van patir expulsions o claudicacions per la manca de democràcia interna dels partits polítics, convertits en un niu d'arribistes i oportunistes a la recerca d'un càrrec.

Però com que l'experiència és la mare de la ciència, ara cal combatre qualsevol concepció voluntarista que prometi un nou ordre d'avui per demà, sense tenir en compte les condicions objectives del moment històric.

Per fer aquest camí, són recomanables uns versos de la cançó El desencant de Joan Isaac (1977): «I a poc a poc / aneu desfent / el drama dels desesperats / la nit tancada de tants anys, / el cansament, el desencant».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit