20 de març de 2019
20.03.2019

El judici del procés

20.03.2019 | 01:02

La paraula procés és l'embolcall lingüístic que defineix tota la dinàmica política desenvolupada a Catalunya, que va culminar en un referèndum d'autodeterminació l'1-O. Aquesta decisió provocà la reacció del Govern espanyol, presidit per Mariano Rajoy, amb el suport de Cs i del PSOE, que va ser incapaç de negociar. Es va aplicar l'article 155, que va suspendre el Govern de la Generalitat. Es convocaren noves eleccions i de nou els partits independentistes aconseguiren la majoria suficient per situar a la presidència un home d'en Carles Puigdemont, en Quim Torra.

Abans que comencés el judici, anomenat «judici del procés», una definició ambigua i equívoca per alguns, tanmateix a ningú se li ocorregué una expressió alternativa més encertada, vaig publicar un article destacant l'atenció i el plaer que ocasionen en els espectadors les pel·lícules i sèries televisives del gènere d'intriga, de suspens, d'advocats, fiscals i assassins. Thrillers, se'ls denomina, i normalment escenifiquen un judici polèmic, molt tens, que ens té bocabadats pensant com acabarà, qui serà condemnat. En el judici res és finalment el que semblava perquè el duel dialèctic acerat entre els advocats defensors i els fiscals ens desorienta constantment; la veritat i la mentida competeixen tota l'estona i el públic no sap què pensar.

Analitzava l'èxit comercial d'aquests productes fílmics i vaig citar les pel·lícules més prestigiades de la història del cinema; alguns amics lectors m'han fet notar oblits imperdonables, dues d' Otto Preminger, Laura i Tempestat sobre Washington, com també El nom de la rosa, Filadèlfia i alguna més. Com que vaig exposar les millors sèries televises d'aquesta temàtica, alguns companys també m'han criticat absències famoses.

Segueixo el judici amb atenció i he deixat de fer amb recança altres coses, igual que ho fan altres companys, que també es passen el dia enganxats a la pantalla del televisor i alguna nit parlem sobre com ha anat. La pregunta que es formulen: qui ha guanyat avui? Pel fet de discutir apassionadament la jugada he pensat en aquelles persones que diàriament tracten la sèrie televisiva de després de dinar. Ara la sèrie televisa Judici del procés ha començat la tercera temporada i tot indica que n'hi haurà 8 o més. La primera: els defensors, la segona, els detractors o opositors, capítol primer de la tercera temporada: «servei d'ordre i el major Trapero, el rocós».

Hi ha individus que ja han dictat sentència molt abans de la sentència. Uns consideren que el judici és una mofa, un intent de l'Estat espanyol per blanquejar la seva imatge de violència desfermada l'1-O i presentar-se internacionalment com uns exquisits defensors del dret i de la democràcia. Per aquests el president del tribunal, el jutge Marchena, actua de forma parcial, molt dur amb els testimonis a favor dels imputats i tou i condescendent amb els altres. Li observen irregularitats processals, malgrat el seu demble cortès, comprensiu i elegant. La sentència serà venjativa, rancorosa, injusta, perquè això és un linxament disfressat de judici; els membres del tribunal es deixaran arrossegar no per la fredor asèptica de la llei, sinó pels seus arrelats prejudicis polítics.

Altres confien que el judici impartirà justícia sense cap pressió política i els jutges faran pulcrament la seva feina. Aquests elogien la tasca no sols dels fiscals i dels advocats de l'Estat sinó també del jutge Marchena, que està donant una lliçó admirable de com dirigir un judici vidriós. Alguns molt contraris a l'independentisme estan enfadats amb TV3 perquè fa un tractament emotiu, no racional, manipulador, ni objectiu, amb la intenció d'excitar les baixes passions predisposant els espectadors a revelar-se per la sentència final injusta.

No obstant, molts dels que estan a favor o en contra de com s'efectua el judici, abans de començar ja s'havien posicionat i ara romanen pendents de qualsevol falla magnificant la insignificança o lloant exageradament els encerts de la Fiscalia i dels advocats de l'Estat. Tothom constata com la realitat li dona sempre la raó i si en algun moment la contradiu és la realitat la que s'equivoca. A hores d'ara preguntar-se com estaríem si no s'hagués celebrat el referèndum o s'hagués proclamat real o simbòlicament la DUI és un entreteniment ociós. Res és igual que abans. Per uns millor, per altres, pitjor.

El periodista Xavier Graset, en el seu espai del 3/24, entrevistà Miquel Iceta, que pronuncià una frase lapidària: «Aquí ningú canvia d'opinió; per canviar cal dialogar, però si no es vol dialogar mai ningú canvia de parer». Ben cert, els que ja tenen una opinió formada no la canviaran i, així, doncs, podem passar-nos anys i panys. Tanmateix crec que hi ha a Catalunya una gran bossa electoral dels sense opinió. Per això en aquestes campanyes electorals alguns partits polítics intentaran anar a pescar vots en aquests caladors

La pel·lícula Brexit, de Toby Haynes, molt recomanable, és un estudi de com es planteja la moderna sociologia electoral, vehiculada a través de la xarxa, i té com a objectiu penetrar a les llars dels indecisos, tot bandejant els que tenen ja una opinió feta, a fi de convèncer, mitjançant missatges senzills, que importa molt el seu vot a favor o en contra del Brexit.

La sentència no complaurà a molta gent, uns diran «volien escarmentar-nos i així ho han fet», a altres la pena els semblarà poca, i els més equànimes declararan que ha estat justa: dura lex, sed lex.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook