El luxe sempre ofèn i el talent es una gràcia. La designació de Cayetana Álvarez de Toledo com a candidata del Partit Popular per Barcelona ha excitat els complexos cantonals, tots els tics de la província quan es posa a la defensiva i encén fogueres i busca bruixes, i l'independentisme emmirallant-s'hi ha desvelat totes les categories de la seva misèria. «Amb aquests aires de marquesa que va», n'ha arribat a dir Pilar Rahola, una pobra dona de Badalona enriquida d'haver exprimit la ferida d'un país orfe. Preferim les marqueses a les bacallaneres, els castells a l'extraradi, els aires nobiliaris a la xarona cridòria de les oportunistes de saldo i cantonada. Va haver-hi un temps que dels títols nobiliaris en presumíem, i això de Badalona, més aviat ho amagàvem. Que ara sigui a l'inrevés és una altra derrota sobre la derrota acumulada.
M'agrada la bellesa, m'agrada la superioritat intel·lectual -i moral- dels doctorats d'Oxford i sempre he pensat que la genètica és més fiable que la democràcia. Entre el que ha rapinyat Rahola fent-se la reinona de la turba i el marquesat de Casa Fuerte hi ha la distància que separa la desfeta de la glòria, les elits que asseguren el destí de la carnassa amuntegada que tot ho fa cremar en la follia revolucionària. Cayetana és una candidata i és una teràpia.
El petit racisme localista ha aflorat arran de la seva designació i els escarafalls de dir que «aquesta no és d'aquí» contrasten amb el fet que ningú no qüestioni que Rivera sigui el candidat de Ciutadans a Madrid o que la so sweet Meritxell Batet hagi estat número dos de Madrid, entre tants altres casos; com també contrasta la plena llibertat amb què l'independentisme va poder-se manifestar a Madrid amb els actes vandàlics i fins i tot criminals que Vox o Ciutadans han d'esquivar per poder-se concentrar als carrers de Barcelona -i ja no diguem a Girona: el jardí d' Albert Boadella fou assaltat a Jafre.
Cayetana és una candidata i és un mirall. S'hi reflecteix el baix nivell de la política catalana, la poquíssima preparació de la resta de candidats, la trencadissa ètica d'un poble que s'ha oblidat de pensar, de ser crític, de sentir desig de món millor, i que només reacciona a la pulsió més estomacal, sense elaboració, sense tensió, sense esperança. Els arguments amb què l'han rebut, per insultar-la, són de poble derrotat i que no ha entès per què ha perdut. Però el que sobretot s'hi reflecteix és el ressentiment social, que és l'últim instint de qui volent alçar-se res no abasta i en lloc d'assumir amb virilitat el repte de tornar-hi, s'amaga com una Rahola qualsevol rere la culpa dels altres. A Cayetana, argentina, l'han linxada no tant per ser del PP com per ser marquesa i rica: en canvi a la piltrafa que fa dir-se Pisarello ningú no li retreu res, perquè és tan pobre que no fa ni nosa.
Cayetana és una advertència de la nostra decadència. És la primera vegada que un dels dos grans partits espanyols no pretén donar-nos la raó amb la tria del seu candidat sinó recordar-nos qui mana. Se'ns ha vist el llautó i Pablo Casado ha entès que només des de la restitució moral es pot actuar a Catalunya, des del fer net com un deure també higiènic però fonamentalment ètic, des de la idea clara que ens sobra orgull i ens falta dignitat, i que cal erradicar el victimisme sense causa i aquest deliri de grandesa que no justifica cap realitat comptable.
Cayetana, com tots els luxes, genera odi, tics en la inferioritat provinciana. I Oxford, com el talent i els llinatges, és una gràcia.
