He perseguit criminals i narcotraficants durant vint-i-cinc anys, però mai, mai, no havia vist res d'igual com el que va passar, el matí del 20 de setembre, a Via Laietana, quan un tumult de sediciosos s'abraonava contra un cotxe de la Guàrdia Civil: la cara de la gent que colpejava els vidres denotava violència. No eren cares normals, eren de molta violència. D'una ràbia descontrolada.
Al cap d'uns segons, un plugim paranormal d'ampolles va caure dels cels mentre els meus ulls, horroritzats, entrellucaven un cotxe espectral, amb el fantasma de Carme Forcadell al seient posterior. L'espectre va abaixar la finestreta i, agitant els dits ectoplasmàtics cap a les masses, va arrencar dels gossos de l'entorn un pandemònium d'udols esfereïdors.
De sobte, el cotxe es va desintegrar en un núvol de sofre que va escampar una pudor fastigosa. Enmig d'aquells vapors mefítics, vaig poder advertir una mena de llampec que, si hagués esclatat de nit, hauria encegat tots els presents. Aleshores, a través de l'atmosfera enterbolida, ens va arribar el so d'una veu corrupta i cavernosa, d'una profunditat increïble, que salmodiava mots d'una llengua arcaica i oblidada: «DIES MIES JESCHET BOENE DOESF DOUVEMA ENITEMAUS».
En acabar la lletania, el cel es va enfosquir, encara que faltaven moltes hores per a la posta de sol. L'asfalt tremolava sota les riallades histèriques i diabòliques dels sediciosos, que brandaven banderes d'Òmnium. I va ser just llavors, sí, quan el gel del pol Nord va començar a desfer-se i la humanitat es va veure empesa, de manera inexorable, cap al regnat de la foscor, la incertesa i l'apocalipsi.
