21 de març de 2019
21.03.2019
Diari de Girona

Paral·lelisme nacionalista

21.03.2019 | 01:03
Paral·lelisme nacionalista

L'altre dia em vaig trobar per la xarxa una foto de la mansió d'en Vivales a Waterloo que em sonava a alguna cosa que no aconseguia recordar amb claredat. Una taula on es reunien en Puigdemont, en Comín i altres persones, totes elles amb el llacet groc. Una imatge en què es veien en menys de cinc metres quadrats: tovallons grocs, una ampolla amb un licor semblant al limoncello –groc–, una figura que representava una colla castellera, una bandera catalana, un mapa de Catalunya... A què em sonava aquesta estampa?

Mentre pensava, em vaig fixar en el conseller Comín, al costat del president, amb cara de complicitat com si després de rebre els famosos missatges en què en Puigdemont declarava la seva derrota -«Els nostres ens han sacrificat, almenys a mi»-, sentia l'obligació, per compassió, d'estar el que resta de la seva vida amb ell, com fa un net quan veu amb tristor que el seu avi està sol. Un dels moments més intensos del procés, en què el president, tot i anar de mal borràs, va saber enfocar-ho amb humor: «Ara em dedicaré a protegir la meva reputació», deia en l'últim missatge. Seguia rumiant i intentant esbrinar el perquè de la familiaritat d'aquella imatge. L'ampolla de Limoncello seguia plena, suposo que per respecte al president Torra, beure limoncello, que representa el país opressor italià que no ha reconegut la República Catalana, abans que un bon got de ratafia, no ho hagués perdonat mai. Per sort, a poc a poc, les relacions amb Itàlia van millorant des que l'amic de l'independentisme català, Salvini, és vicepresident. Va ser pensar en la Lega Nord i descobrir perquè em sonaven tant aquells cinc metres quadrats.

Fa uns mesos en un sopar a Cadaqués, en el qual no vam menjar paella ni vam cantar cap cançó dels Beatles acompanyats d'una guitarra, vaig tenir la mala sort de seure al costat d'una noia de Madrid amb una polsera de la bandera d'Espanya a la mà esquerra i una altra en què es podien llegir les sigles VOX, a la mà dreta. Després de parlar cinc minuts amb ella i preguntar-li el perquè de les polseres, vaig poder comprovar que tenia el coeficient intel·lectual semblant a la mitjana de votants de VOX, entre zero i cinc. Vam discutir una estona; el fanatisme d'aquella noia de vint-i-pocs anys defensant buidament la unitat d'Espanya em feia pensar en algun conegut, fanàtic també, quan defensa buidament la independència de Catalunya. « ¿Te molesta que lleve la bandera de España?». No, per descomptat que no, li vaig respondre, el que em sorprèn és l'altra. « Pues no podrías entrar en mi habitación», tot i que no tenia cap intenció de fer-ho, m'ho va dir mentre m'ensenyava una fotografia al seu iPhone –amb la rojigualda de carcassa– de la seva habitació: una taula amb una figura d'un toro, una bandera espanyola i tres coixins al llit, dos de vermells i un de groc. Faltava el mapa, però ja havia descobert perquè em sonava tant la foto de la mansió de Waterloo.

En Puigdemont és com aquella noia del sopar, un fanàtic que emplena de pòsters, amb referència a la seva ideologia nacionalista, les habitacions i les carpetes. La meva germana quan era petita també ho feia, però amb les Spice Girls.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook