22 de març de 2019
22.03.2019

Ensenyances de la manifestació de Madrid

22.03.2019 | 00:45

L'organització de la manifestació a Madrid del darrer cap de setmana ha estat molt important. Per un cantó per la demostració de força, però per l'altre, perquè inicia un full de ruta per l'independentisme nou. M'explicaré. La gent que volia un sostre més alt d'autogovern, no necessariàment la independència, ha repetit sempre que han pogut que calia desvincular-se de Madrid –el Madrid de la Brigada Aranzadi– i mirar a Brussel·les. En realitat la història ensenya que Europa sempre ens ha deixat tirats, ho va fer el 1714 i molt especialment l'any 1936 quan anglesos i francesos van mirar cap a un altra banda i només es van adonar de l'error quan Hitler es va fer fotos a la Torre Eiffel i quan els nazis van bombardejar Londres que van reclamar enginyers catalans per fer els refugis. L'any 1945 ens van tornar a decebre quan en comptes de desembarcar a les platges d'Almeria o Castelldefels els aliats se'n van anar a casa. Però encara hi ha més. Els EUA fan el Pacte de Madrid el 1953 i sobretot ens deceben quan el president Dwight D. Eisenhower fa una visita triomfal al costat del dictador a Madrid.

Així doncs, des de l'any 2010, no hi ha hagut cap manifestació catalana a Madrid. És estrany. Quasi deu anys sense fer arribar la veu de la protesta allà on es generava el problema. I ara per fi hi hagut una protesta massiva a Madrid. Crec que té una importància decisiva, històrica. Per fi el republicanisme català s'ha adonat que el problema és Madrid i que no pot escollir el terreny de joc. I en aquest empeny el país ha aprés una cosa molt bàsica per als propers anys: es necessiten aliats. La frase tan utilitzada que «no hi pot haver federalisme perquè a l'altra banda no hi ha federalistes» i creure que és més fàcil la independència, és d'una ingenuïtat aclaparadora.

Per a la república es necessita republicans més enllà de l'Ebre, per al federalisme es necessiten aliats més enllà de l'Ebre i per a la independència es necessiten aliats més enllà de l'Ebre. No val dir més vegades «és igual la dreta que l'esquerra espanyola». No és igual. Si acceptem aquesta premissa, deixem les reivindicacions per d'aquí a 40 anys. Que hi ha dificultats amb la major part de l'esquerra espanyola? És veritat. Però cal estar amatents. L'onada neofranquista en la política i en la justícia espanyola no intentarà ofegar només el republicanisme català, sinó qualsevol dissident espanyol: erasmistes, ateus, heretges, científics, liberals, afrancesats, gais, lesbianes, independentistes, progressistes lliurepensadors, pacifistes, feministes, federalistes, sindicalistes, republicans, laics, anarquistes, socialistes o comunistes. No tinc idees clares, però crec que les dificultats són enormes i que el camí serà llarg. Imaginem una estació intermèdia? Pot ser la república espanyola? O tampoc. Potser no tinc la solució però d'això és del que hauríem d'estar discutint i no de les ximpleries i el frame d'una Junta Electoral Central composat per jutges que, és clar, els emprenya el llaç groc perquè els impugna a ells, que són els que han posat demòcrates a la presó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook