Darrerament s'han produït dues decisions concretes que afecten el món del turisme de Girona i afecten el model de ciutat turística: la supressió del trenet turístic, que des del pont de Pedra amb les seves giragonses feia un recorregut turístic pel centre històric, i el desplaçament dels autobusos turístics cap al pavelló de Fontajau i l'estació d'autobusos; en aquest cas suprimint els aparcaments reservats per a autobusos al costat de l'Onyar al final del passeig Canalejas i dedicant l'espai a aparcament per a residents al Barri Vell de Girona.
La primera qüestió que es planteja és la desconnexió, almenys aparent, de les mesures amb d'altres més peremptòries i de moment no plantejades. En definitiva la ciutadania avui dia desconeix si aquestes dues decisions són una conseqüència directa o no del Pla Estratègic de Turisme. Però si ho fossin de moment apareixen aïllades i desconnectades del conjunt. No deixa de ser sorprenent que el primer pas sigui allunyar els visitants i fer la visita una mica més complicada. No s'entén gaire com és que abans no s'han abordat qüestions que afecten la neteja, el manteniment de l'espai públic, la cura de la jardineria, la millora de la senyalització, la intervenció en els fenòmens de concentració comercial, el condicionament de les operacions de signe especulatiu que afecten determinats immobles, el manteniment i millora permanent dels espais privats d'accés i d'ús públic i de finalitat comercial, o el control i la intervenció de les activitats de guiatge i els continguts a vegades dutes a terme des de l'intrusisme. La llista seria inacabable.
La segona qüestió encara de caràcter general té a veure amb si es donen o no les condicions per a un canvi de paradigma. Històricament des de molt als inicis del segle passat les iniciatives al voltant del turisme es plantejaven des de «Foment del Turisme» o des de «Sociedad de atracción de forasteros». I és ben bé que per a Girona, com a mínim fins fa cinquanta anys, « la atracción de forasteros» era una assignatura pendent, i en aquest sentit captar l'atenció de més i més visitants era un objectiu desitjable i estratègic.
Ara hem arribat a la massificació, al turisme de grups, han arribat finalment els russos i els japonesos i Girona ja s'assembla a alguna de les grans ciutats d'atractiu turístic del món. De tal manera que ara coincideixen a Girona tres problemes comunes de les ciutats turístiques: el risc de morir d'èxit, els riscos i les molèsties de la massificació i el risc de la gentrificació. Aquest darrer risc apunta a un problema de molta entitat: una ciutat bolcada en els residents nous, exclusiva i excloent, entra en contradicció amb els fluxos de les visites en grup? La resposta a aquesta aparent contradicció hauria de ser prèvia a qualsevol decisió que alteri les condicions actuals i que proposi mesures dràstiques. Perquè l'arribada del fenòmen dels apartaments turístics i totes les seves derivades hauria de plantejar la compatibilitat estructural, de fons, no conjuntural com les visites, amb els residents habituals, els habitants del barri.
I arriba l'hora de les decisions i se suprimeix el trenet. He de dir que mai no em va semblar una proposta massa atractiva i que per la seva pròpia configuració em semblava una incrustació poc adient a l'estètica d'un centre històric i monumental. Aquesta sensació es va agreujar quan vam passar del verd fosc i el negre al vermell llampant. És indubtable, doncs, que calia prendre alguna iniciativa; però la decisió que es prengués havia de considerar una dada essencial: la topografia del Barri Vell de Girona i les pujades costerudes cap als cims més atractius de la Catedral, les Muralles i la Girona episcopal i conventual. Suprimir, doncs, tenia un únic valor, estètic, però marcava la pèrdua d'un servei. Hi ha dues solucions per a aquest dèficit que a més no són incompatibles: d'una banda, com passa a algunes ciutats italianes des de fa molt de temps, establir un sistema àgil de microbusos elèctrics, més petits que el de la línia 11, per fer un recorregut similar al del trenet; d'altra banda, restablir el trenet amb un circuit únic i exclusivament dedicat a pujar visitants des del pont de Pedra fins a la Masia de la Torre al peu del barri de Torre Gironella amb un recorregut exterior pel vial fora Muralla. Un cop a dalt de tot, les indicacions per als visitants haurien de ser molt clares: ja han pujat tot el que es pot pujar i a partir d'aquell moment tenen la possibilitat de fer un recorregut plaent sempre de baixada, amb aturades als diferents plans i plataformes que la topografia gironina presenta.
La segona qüestió, la dels autobusos, és més estranya. Sembla com si la proposta fos amb ànim de descoratjar les visites, d'expulsar visitants, d'establir una frontera impròpia entre visitants desitjables i visitants no desitjables. Aquesta discriminació, simplement, una societat democràtica no se la pot permetre. No es pot discriminar en funció de les característiques del visitant i s'ha de reconèixer com un fet cultural de la societat contemporània que el turisme s'ha democratitzat.
Es pot estar d'acord que la filera d'autobusos aparcats en bateria al costat del riu durant hores i hores és innecessària. I també es pot pensar que el turisme de masses planteja uns problemes de molt desgast i poca rendibilitat. Però no té cap sentit ni portar els grups cap al centre des de l'estació ni obligar-los a un bany de natura per les ribes del Ter per arribar esbufegant al pont de Sant Feliu. De fet aquest pont en gran part es va fer pensant justament en un fàcil accés cap al Barri Vell des dels aparcaments de la Copa i pensant en la necessària compensació de la ciutat cap al nord i el nord-est per equilibrar la permanent tendència al creixement cap al sud i cap a l'oest. És imperatiu, crec, retornar a una parada a la Copa dels autobusos per deixar i recollir els visitants. No cal ocupar tota la platja d'aparcaments; n'hi ha prou amb unes quantes places reservades per dur a terme les operacions de baixada i pujada dels grups. Una altra cosa és que, arribat el punt on som ara, calgui potser alguna regulació de fluxos, però la solució a un problema complex no és una decisió dràstica basada en el desistiment i el descoratjament. Girona encara necessita, i ho necessitarà sempre, ser una ciutat tourist friendly. Cal intervenir, però no com s'ha fet.
He parlat d'aquest tema només amb un hoteler i amb algun dels membres del col·lectiu de Guies de Girona més acreditat i de més experiència que ho viuen amb desolació. Elles i ells coneixen la tipologia de casos, la diversitat de grups, les característiques variades de la composició dels visitants d'autobús, i plantegen la impossibilitat d'una política basada pura i simplement amb l'allunyament.
El turisme és matèria sensible i requereix justament d'intel·ligència i de sensibilitat.
