La gent quan surt a menjar al restaurant sovint vol tastar coses noves, coses que normalment no mengen a casa seva. Si és que a casa seva mengen bé, fora de plats preparats! En aquests casos hem de cercar una cuina com més exòtica millor, picant i carregada amb força espècies, amb ingredients «nous» o rars o, si més no, que estiguin de moda... És la cuina de la globalització i de l'esnobisme, desconeixedora que la cuina tradicional per a molts encara és un tresor per descobrir. I mentre passa això, i els periodistes, influencers i foodies no paren de fer-se «caníbals» i de lloar qualsevol cuina que no sigui la cuina catalana catalana -evidentment la japonesa, o la peruana, o la mexicana, segons la moda- la nostra cuina, aquella que és l'única que val la pena conservar, com deia Josep Pla, desapareix a passos de gegant, de forma ominosa i subreptícia. Per acabar-ho d'adobar, els dietetistes i fans de la «cuina sana» ens maregen amb absurdes modes sobre productes-miracle (quinoa, chia, baies de goji, llavors de lli també segons la moda), negant que la gastronomia, per damunt de tot, sigui un plaer i no fórmules químiques i tota mena de sucs verds, vermells, detox i altres bajanades. No els podem pas culpar sempre, ja que potser no han tingut la possibilitat de tastar el que feien les seves mares o àvies pel motiu que sigui, o simplement perquè aquelles no sabien cuinar. No hi ha hagut continuïtat als sabors ancestrals i, de fet, no tenen memòria palatal. S'empassen qualsevol sushi mal girbat, qualsevol risotto mal «mantecato», qualsevol pasta que ni de lluny està al dente o algun rònec tex-mex o qualsevol subproducte de Thermomix.
Déu ens agafi confessats: tant d'esnobisme o non sense ens pot portar a una situació catastròfica de la cuina catalana. Podem tenir grans cuiners -autors, sí- que solen fer una cuina que podem retrobar a Singapur o a Londres, tot i que ningú els treu el mèrit d'innovar i inventar, però mentrestant en un restaurant mig arreglat és impossible trobar una sopa, un fricandó o un bon suquet, mentre la carta brilla amb noms estranys, tècniques modernes de Josper i baixa temperatura, oblidant que les nostres mares i àvies -com el que representen les magnífiques cuineres de la Cuina de Sils- dominaven l'art de les cassoles, platillos i foc lent. Però, és clar, ja no queda bé menjar unes galtes, ha ser un «melós de vedella», ni molt menys un arròs a la cassola -ha de ser un risotto- i els fideus a la cassola són substituïts per fideuades mal fetes, falses i mal escrites.
