Recorden la sèrie de TV3 de Dagoll Dagom Oh! Europa? Un autocar de gent diversa viatjava per les principals capitals europees i revisitava els tòpics sobre cadascun dels països. I hom mostrava l'actitud dels viatgers davant les diferències de gustos i costums. Entre els protagonistes hi havia sempre una noia valenciana que pronunciava una cantarella davant de qualsevol monument: «Me l'imaginava més gran».
Doncs bé, ara mateix els ciutadans europeus podríem exclamar alhora: «cap on vas, oh! Europa?» i «t'imaginàvem més gran». S'acosten les eleccions europees i el panorama és preocupant. Hi ha grans focus de desestabilització a la vista. La tercera fase de la crisi amb una desacceleració econòmica que ja ha començat i la paralització de les polítiques monetàries del Banc Central: no troba mai el moment de pujar els tipus d'interès que farien saltar les fallides per deute del molts Estats, però que en no fer-ho està promovent la continuació de l'endeutament en un cercle infernal que no se sap com acabarà. Aquest dilema pervers afecta sobretot els grans Estats del sud-oest: França, Itàlia i Espanya.
Un altre focus de desestabilització és a la perifèria. La voluntat dels Estats Units de retirar-se de l'Orient Mitjà i la manca de política exterior i militar conjunta obre pas a un intervencionisme cada cop més agut d'Estats que es pensen com a potències geogràfiques: Turquia, Rússia i l'Iran. Tots ells en aquests moments en declivi econòmic i creixent malestar social, cosa que portaria els seus governants autòcrates a radicalitzar el discurs i accions nacionalistes.
Un altre focus és la creixent trumpització de les polítiques a molts Estats de la Unió. El populisme de dreta que predica el tancament de fronteres i l'autarquia està arrelant a diversos Estats de l'Est d'Europa i ja governa a Itàlia i puja a França i Espanya.
Tenim també el Brexit, que comportarà un cert caos econòmic i polític i que forma part del moviment cap el tancament i l'aïllament.
I finalment hi ha el conflicte Catalu-nya-Estat Espanyol, que fa que l'únic ter-ritori amb capacitat de tracció econòmica i estabilització social del sud europeu es vegi sotmès per raons polítiques a una liquidació de la democràcia i a una inestabilitat que arrossegarà un dels estats més febles estructuralment de la Unió Europea: Espanya.
Aquesta preocupació per l'empetitiment moral, geogràfic i polític d'Europa planava l'altre dia en la reunió de les fundacions progressistes de nacions sense Estat i minories nacionals de la UE que va tenir lloc a Brussel·les, a la qual vaig assistir. Es percebia una derrota estructural de la socialdemocràcia que alimenta noves opcions de centre dreta liberal però que no donen alternativa als aspectes negatius de la globalització. I un creixement del jacobinisme i estatalisme per part del populisme de dreta i extrema dreta. Ara mateix manca una pràctica i un relat que doni alternatives creïbles a les pors de les classes populars que no sigui repetir el mateix de sempre.
Aquesta urgència ens apareixia més evident en ocasió de la visita a la Casa de la Història d'Europa, situada en cinc plantes de la Rue Belliard 135 de la capital europea. Allà es poden comprendre els orígens comuns d'Europa, que el museu situa en la filosofia, la democràcia, el monoteisme i el dret. La seva evolució, sumant revolucions econòmiques, tecnològiques i polítiques, per arribar a l'època industrial amb noves classes com la burgesia i el proletariat, i l'impuls imperialista del capitalisme que ens va conduir a dues grans guerres mundials amb desenes de milions de morts i una destrucció massiva de capital i patrimoni material i immaterial.
El període posterior al 1945, Europa és un camp de ruïnes, no té pes, es divideix entre dues forces mundials oposades: els Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica.
Units per la por al comunisme, alguns països de l'Europa occidental opten pel camí de la cooperació a escala supranacional per controlar el nacionalisme i eliminar el risc de la guerra.
A Europa de l'Est, però, l'alliberament significa, per a molts, la substitució de la tirania nazi per la dictadura comunista sota control soviètic.
El bloc occidental i el bloc oriental estan decidits a presentar el seu model de societat com a superior a l'altre. El bloc de l'Est va recolzar la ideologia comunista per suplantar el capitalisme i es basava en l'economia planificada i govern d'un sol partit. Aquestes característiques econòmiques i polítiques es presenten només com un pas intermedi cap a una societat sense classes i sense estat.
Els anys 1950 i 1960 es caracteritzen per una millora substancial de les condicions de vida de la majoria de ciutadans europeus occidentals. El creixement econòmic i l'establiment de l'Estat del benestar comporten millores en els serveis d'habitatge, educació, assistència sanitària i social. Però ens hem estancat i en certs aspectes retrocedim.
Després de la garrotada de les dues guerres i de la por al comunisme, es va inventar la Unió Europea i l'euro. Haurem d'esperar noves desgràcies per a què surtin estadistes que proposin horitzons més engrescadors per a una Europa que se'ns ha fet petita, quan ens l'imaginàvem més gran?
