Vox encapçala les seves llistes amb quatre generals i cap sergent, proporció ajustada a un partit populista. Les eleccions generals han donat pas a les eleccions de generals, encara sort que aquestes coses només passen a Turquia. Són militars devots i de vots de Franco, que arrosseguen per terra el seu prestigi i el de la seva institució en allistar-se en l'exèrcit de la ultradreta. Igual que succeeix amb episodis tan nocius com la corrupció de membres de la Família Reial, la tirada d'il·lustres membres de la milícia pel neofranquisme permetrà que l'afició s'estalviï els embafadors discursos sobre l'exemplar comportament democràtic de les Forces Armades, un clixé que havia d'enlluernar els ciutadans desarmats.

Les generals dels generals cursen amb el sospitós silenci dels que es van exaltar quan Julio Rodríguez es va presentar per Podem, dada que referma el consens que la seu natural del generalat és la falda de la ultradreta moderada. L'enyorança d'una bona dictadura no només figura en la incorporació massiva a Vox, sinó en el descobriment curricular que s'han atorgat distincions com la Gran Creu del Mèrit Militar a defensors de Franco i del cop del 18 de juliol com Alberto Astarta, meritori candidat neofranquista.

Votar contra un general és una de les factures pendents de la dictadura franquista, que ara es posa a l'abast dels ciutadans del comú després de les vergonyoses sentències judicials contra els colpistes del 23-F. La pretensió de Vox d'unes generals degenerades es transforma així en una convocatòria reivindicativa. Si expressar-se a les urnes contra Franco encara conserva el seu encant, manifestar-se contra els guardians estrellats de la mòmia ressuscita l'erotisme del sufragi. Abans que Vox obligui a votar d'uniforme.