La màgia és fascinant i enlluernadora, tant que és capaç d'ensenyar-nos allò que sembla impossible. Carles Puigdemont intenta fer màgia des del dia que Artur Mas, o qui fos, va decidir que havia de ser el líder del procés. Va marxar de l'Ajuntament, col·locant d'alcalde el número 19 de la llista, fent renunciar els que anaven davant i humiliant tots aquells que es creien capacitats per dirigir les regnes de Girona. Malgrat que aquella jugada no li va sortir gens bé, va continuar exercint de prestidigitador a la Generalitat. Va portar Catalunya on és ara fent creure que la independència era factible amb poc temps, que estava tot preparat per posar en marxa la nova República i que, en cas de ser així, Catalunya seria l'enveja de qualsevol país. Va marxar fent creure als seus consellers que es quedaria treballant al despatx; va prometre que tornaria si el votaven; no ho va fer i ha reincidit en la promesa; ha col·locat el seu advocat de número 1 al Congrés i ha obligat a canviar el cap de llista al Senat per posar el seu amic Matamala. I s'ha menjat el seu partit, el que li va donar l'oportunitat de ser diputat al Parlament, alcalde de Girona i president de la Generalitat. Les il·lusions dels mags s'acaben quan el públic veu el truc i al públic del mag Puigdemont li falta poc per descobrir-lo.
