24 de març de 2019
24.03.2019
Diari de Girona

AVANTATGES I DESAVANTATGES DE CERTS VEïNATGES

24.03.2019 | 06:00
AVANTATGES I DESAVANTATGES DE CERTS VEïNATGES

Ser veïns d'un determinat car­rer o viure en la proximitat de certes indústries o de les vies de comunicació pot ser positiu o negatiu, o alhora tenir efectes favorables i desfavorables.
Quan l'actual Gran Via de Jaume I va començar a tenir la configuració de carrer, després de l'enderroc de la muralla, en els inicis del segle XX, era una zona extremadament tranquil·la, en la qual la circulació de vehicles era molt escassa. L'any 1911 s'hi obrí una nova escola, el Grup que ara porta el nom de Joan Bruguera. El 1917 s'hi instal·là l'escola Normal femenina. I a poc a poc anaren apareixent noves edificacions. Edificacions que en un principi eren de poca altura. Algunes amb el corresponent jardí. Va ser en els primers anys trenta que s'hi aixecaren els primers blocs d'habitacles d'un volum considerable. En aquelles primeres dècades del segle, viure a la Gran Via o anar a classe en els esmentats centres docents era gaudir d'un ambient tranquil i assossegat. Però amb el pas del temps la cosa anà canviant. Coincidint amb l'increment del trànsit motoritzat es pavimentà la calçada, i precisament amb llambordes, una pavimentació més apropiada per transitar-hi carros i cavallaries que per fer còmode el trànsit de moderns automòbils. Amb aquest progrés s'acabà la tranquil·litat. Anys més tard les llambordes foren substituïdes per l'asfaltatge; però el volum de circulació s'anà multiplicant. El soroll no era tan escandalós com quan hi havia les llambordes, però de dia en dia s'anava intensificant.
Pels primers anys de la dècada dels seixanta, la corporació municipal, entestada a mantenir la carretera pel centre urbà, prengué la demencial decisió de desviar el trànsit de camions procedents de la direcció Barcelona, pel carrer de la Creu, Joan Maragall i Gran Via Jaume I. El poc temps que durà aquella atzagaiada, la Gran Via es convertí en un infern. Fins l'any 1959, encara uns dies cada any, el rebombori es multiplicava. Les Fires, que ja desbordaven el seu emplaçament de Sant Agustí i Ramon Folch, s'anaren estenent per la Gran Via, amb l'enrenou i el soroll que s'allargaven fins ben entrada la matinada. Aquella setmana era impossible fer classe en els centres escolars situats en aquell carrer o en les seves proximitats. Forçosament la setmana de Fires s'hagué de declarar festiva a afectes escolars. I per no fer diferències aquelles minivacances s'estengueren a totes les escoles de la ciutat.
Mentre aquell carrer que abans havia estat tan tranquil anava veient intensificat el trànsit i el soroll, els que pogueren s'aïllaren insonoritzant habitacles i despatxos, prescindint de l'ambient extern.
També la plaça de Sant Agustí havia estat una zona tranquil·la i silenciosa, exceptuant els dies de les Fires, que des de primers de segle tenien allí el seu espai. Aquell silenci es trencava per uns moments a l'hora de la sortida dels cinemes que donaven caràcter a la plaça. Viure a Sant Agustí representava que per gaudir d'una sessió de cinema només calia sortir de casa i caminar quatre passos. Però els que anaven a dormir d'hora, quan gaudien del primer son els despertaven les enraonies dels que sortien dels cinemes.
Quan el mercat diari era a la Rambla les mestresses de casa d'aquell entorn tenien una gran facilitat per fer la compra. Sortien al balcó i ja podien comprovar si era el moment propici per trobar el que desitjaven i comprovar si hi havia aglomeració de compradors. I després de fer la compra amb el cabàs ben ple, quan encara no s'havia prodigat l'ús del carret, havien de caminar ben poc. Però la contrapartida era que a primeríssima hora del matí ja se sentia el soroll dels carros que portaven les mercaderies, i el muntatge de les parades.
Viure prop de l'estació del tren comporta una gran comoditat quan s'ha de viatjar. Però la contrapartida és haver de suportar el soroll del pas dels combois. I el fum que desprenien les antigues màquines. Els que més ho patien eren els que vivien prop de la via i no gaudien del veïnatge de l'estació. I encara més els que estaven en la zona propera de l'estació de mercaderies i de la zona de maniobres, enrenou que es feia notar amb més intensitat en les hores nocturnes.
Durant una colla d'anys funcionà una bàscula en el carrer Coll Turbau. A qualsevol hora del dia o pitjor, també de la nit, parava un camió per sotmetre's a la comprovació del pes de la mercaderia que portava. Els minuts, que podien ser molt llargs, que durava aquella operació el vehicle mantenia el motor en marxa, amb un soroll estrident que feia trontollar els vidres de tot el veïnatge. Amb la particularitat que la presència de la bàscula i tot el seu funcionament no comportava cap avantatge per als soferts veïns.
Quan a la ciutat s'hi trobaven nombroses fleques artesanals, totes elles amb el seu propi forn, els veïns de les cases contigües i els dels primers pisos del mateix edifici de la fleca, gaudien a l'hivern d'un excel·lent servei de calefacció, gratuït i sense haver-se de preocupar de la neteja i el manteniment de la caldera. La part negativa era que a l'estiu el flequer també treballava i el forn es mantenia encès. Aleshores aquells veïns que a l'hivern havien estat beneficiats d'una calefacció que ni els més rics de la ciutat no tenien, en aquelles condicions, es veien obligats a obrir portes i finestres, per defensar-se d'un veïnatge que si uns mesos era propici, uns altres resultava enormement molest. I el flequer que a l'hivern treballava en un ambient molt acollidor, a l'estiu havia de sortir a prendre aire, abillat amb un davantal que dissimulava que només anava vestit amb roba interior.
En l'eixample gironí hi funcionaren un bon nombre de bòbiles. Ja se'n trobava una en el que és ara carrer de la Creu i especialment en el darrer tram del carrer de la Rutlla se n'hi concentraven diverses. Donaven feina a un bon nombre de treballadors. Però el dia que treballaven, tot el veïnatge en rebia les conseqüències en forma de fum i de polsim negre. Era qüestió d'estar atent a no estendre la roba, mentre persistís aquell perill que quedés pitjor que abans de rentar-la.
La proximitat a la ciutat de la paperera Torras instal·lada en el veí municipi de Sar­rià de Ter representava quelcom molt positiu per a la nostra economia, i comportava la creació de llocs de treball. Però les males olors que es desprenien d'aquella factoria afectaven no només el seu immediat entorn, sí que també tot l'àmbit de la nostra ciutat
També la presència de la Nestlé en el límit dels termes de Girona i Sant Gregori ha estat i és, i que sigui per molts anys, una font de riquesa en què directament o indirectament tots participem. Però en aquest cas, en lloc de males olors es desprèn d'aquella factoria una agradable aroma de cafè. Els que transiten per aquella carretera després d'haver dinat en algun dels nombrosos restaurants que es troben en aquella zona, en passar de retorn a casa, poden gaudir d'una prolongació del cafè que culmina un bon àpat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook