24 de març de 2019
24.03.2019
Diari de Girona

Magic Park

24.03.2019 | 06:00
Magic Park

El meu amic Marc Vila, publicista barceloní, m'envia una imatge al mòbil. Una fotografia endevinalla, perquè no m'arriba acompanyada de cap comentari. Les imatges alimenten una forma extraordinària de la comunicació. En aquesta s'hi veu una vorera ampla i la panoràmica d'un ender­roc, amb les retroexcavadores, piles de runa, un espai immens. A l'acte sé que s'ha pres a Platja d'Aro, pel característic enrajolat de la vorera, blanc i de color salmó. I sé, però no m'ho vull creure, quin edifici han aterrat. És el Magic Park, el complex recreatiu que el Marc Vila, jo, la colla, vam freqüentar a cavall dels vuitanta-noranta.
En aquesta època les sales de màquines funcionaven com indrets de frontera. Una marca entre diversos mons i edats. No arribaven a equiparar-se amb els santuaris de la ludopatia que són els casinos. Ni acabaven d'emular els antres en què es venia droga dura. Però d'alguna manera sí que representaven la passarel·la entre el dia i la nit, entre la jovenesa i l'edat adulta.
Des de fora, poques vegades es veia com eren els salons recreatius. Portes i vidrieres es tapaven amb cartells cridaners que reproduïen macarres i xatis. La sexualitat de la motocicleta. Del cuir. I a l'altra banda es fumaven els primers cigarros. A porta tancada es desplegava l'aprenentatge en l'administració dels diners, en el grapeig de xicota. En la foscúria de les sales de màquines el jovent practicava, sovint de dia, la nit i el lleure del futur. Una modalitat.
Demanàvem begudes contra el carnet. Menjar escombraria. Lluny de la normativa ordinària. Protegits per la cortina sonora dels Arcades arrenglerats. Futbolins. Brogit de pistoles, de motors i campanes. Dards. La mateixa moneda servia per matar marcians o per castigar el joc del milió, però la temptació, el pas de gegant, es produïa quan la ficaves a l'escurabutxaques. Al voltant dels billars, de l'entrefosc en sortien les puntes dels pals. Una mica més enllà, en un angle mort arribaves a la fita, que parlaves, per primera vegada, amb els homes més grans, els experts, el dia que un d'aquests et venia la primera postura de xocolata. Teatre. Li passaves un bitllet rebregat, dissimuladament. Eres important. Ell deixava la droga amagada als lavabos. T'hi tancaves. La guardaves. Tornaves a la barra. Obrir la cartera i pagar, sabent que a dins hi tens, no ho sap ningú, la droga.
Pedrera dels candidats a perdre's, hi cor­rien tot de mestres tatuats, a la caça de deixebles. I com en totes les fronteres, la reserva del dret d'admissió era relatiu. Travessar era més una qüestió de murrieria que no pas un caprici de la llei. Prometies una cervesa al camell de la porta i et feia passar, li deia al vigilant que anàveu junts, tothom feia veure que hi havia un ordre paral·lel i, al capdavall, aquest era l'ordre principal.
El Magic Park sempre més farà part de la nostra educació sentimental. Els salons recreatius ja no tenen tanta prèdica, entre el jovent. Ara el Marc Vila i jo, si matem marcians, ho fem des del sofà de casa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit