Han passat molts anys d'ençà que el diari El Punt va publicar que l'empresa Linel Industrial, propietat de Josep Maria Matamala, aleshores regidor de CiU a l'Ajuntament de Girona, va tancar deixant impagat un crèdit de 100 milions de pessetes (600.000 euros) concedit un any abans per l'Institut Català de Finances. Sis-cents mil euros de principis dels anys noranta era una fortuna. Els vam acabar pagant entre tots. Un avançament de la caixa de resistència. Carles Puigdemont formava part de la plantilla del diari que va publicar aquella notícia. Un parell d'anys després, Puigdemont abandonaria El Punt després de ser desterrat a la corresponsalia de Blanes. Una degradació humiliant per a un ambiciós redactor en cap, oblidada amb el pas dels anys per ambdues parts (necessitats mútues), fins a convertir-se Puigdemont en el principal finançador del seu exdiari amb els diners de la Generalitat.

Puigdemont va emprendre una nova vida professional al costat de Matamala. El seu primer projecte va consistir a elaborar butlletins per a ajuntaments de CiU. Va aprendre ràpid que el diner públic ho aguanta tot, i així ha seguit fins ara. Ha col·locat la seva dona, Marcela Topor, a fer un programa en anglès a la Xarxa, a raó de 6.000 euros mensuals, pagats per la Diputació de Barcelona (governada per CiU). Ha col·locat el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, al capdavant de la candidatura del PDeCAT per Girona, sense cap experiència política i sense cap arrelament al territori més enllà de tenir-hi la segona residència. Aquesta setmana s'ha superat a si mateix col·locant el seu amic Jami Matamala a les llistes del Senat. I ha col·locat desenes de devots en càrrecs molt ben remunerats, pagats per la Generalitat. Per sort, Puigdemont no és un aficionat a l'hípica. Hauríem vist el seu cavall de senador, seguint l'exemple de Calígula.

Aquests dies, en el Suprem estan intentant esbrinar si es va produir malversació de diners públics l'1-O. De malversació (un mal ús dels diners públics) fa anys que n'hi ha a la Generalitat. Una altra cosa és que constitueixi delicte penal. Pagar les despeses personals amb els sous de Marcela Topor a una televisió depenent de la Diputació de Barcelona i els d'Alonso-Cuevillas i Jami Matamala, si surten elegits, a través del Congrés o el Senat, o subvencionar els mitjans de comunicació afins amb quantitats milionàries i tantes altres canongies, és usar les institucions en benefici propi, però no està tipificat en el Codi Penal. És un estil, espuri, de fer política. Fa molts anys que es practica a Catalunya i continuarà mentre tingui l'aval dels vots.

Puigdemont, adoptant l'estil més autoritari i cesarista possible, ha convertit la política en un exercici de mera supervivència personal. No li ha tremolat el pols per arraconar gent competent i de llarga fidelitat a Convergència. Ni per fer humiliar Joan Bagué davant el Consell Nacional del PDeCAT proposant Matamala com un excel·lent candidat a senador després d'haver-li garantit que la plaça seria per a ell, quan a Girona són conegudes les males relacions personals entre ambdós. En les últimes eleccions generals Matamala explicava a tothom qui el volia sentir que «no votaré Joan Bagué». O prescindir en el Congrés de Jordi Xuclà, el polític convergent amb més contactes i relacions internacionals, infinitament superiors a les que poden tenir el conseller Alfred Bosch i tota la seva colla d'alts càrrecs, generosament remunerats, als quals no els coneix ningú més amunt dels Pirineus. Internacionalitzar el conflicte? Prescindir del polític amb la millor agenda de contactes equival a menystenir la internacionalització. De fet, li preocupa ben poc, a Puigdemont. No en té cap, de suport internacional, llevat dels ultranacionalistes belgues, l'italià Matteo Salvini, l'anglès Farage, l'alcalde lepenista de Beziers o algun despistat d'extrema esquerra. Ja no té ni el del PNB. Ha volgut demostrar qui mana. I quan ha tingut l'oportunitat s'ha carregat els tres artífexs del suport del PDeCAT a la moció de censura a Mariano Rajoy (Marta Pascal, Jordi Xuclà i Carles Campuzano). Ell estava més còmode amb Rajoy i més ho estaria amb Vox. Ja ho va dir el grec Pítac de Mitilene: «Voleu conèixer com és un home? Revestiu-lo d'un gran poder». I amb diners públics, és il·limitat.