A la vida pública espanyola existeixen encara espais per a la reflexió allunyats del soroll mediàtic i de la lluita partidista. Un bon exemple d'un d'aquests llocs el constitueix el recent llibre que Antonio Garrigues Walker -amb l'estreta col·laboració d'Antonio G. Maldonado- acaba de publicar a l'editorial Deusto: Manual para vivir en la era de la incertidumbre. La inconsistència de les societats líquides, mancades d'ancoratges sòlids, es tradueix en un tipus determinat de desassossec que evita mirar de cara a la realitat. «És urgent recuperar el prestigi de la nostra realitat», insisteix a les pàgines d'aquesta obra l'il·lustre jurista madrileny, conscient de l'element gasós i volàtil que pren amb massa facilitat a les nostres emocions. Importa poc si la nostra mirada es fixa en el passat o si la reservem per a un futur utòpic, la clau del nostre malestar rau en una mena d'odi funest cap a tot allò que ens configura i ens limita. Recuperar el prestigi de la realitat significa tornar a assumir que la imperfecció ens fa humans i que el desig de millorar ens enalteix. «Es tracta en gran mesura -escriu Garrigues Walker- de tornar l'autoestima al ciutadà, de fer-li creure de nou en les possibilitats de la seva pròpia autonomia. Aquest és el gran assoliment d'Occident i la base de la democràcia liberal, avui en qüestió davant de models repressius però econòmicament eficaços en el curt termini».
Per descomptat, això no exclou que prestem atenció a les raons del populisme. A dreta i a esquerra de l'espectre ideològic, les retòriques populistes encenen el debat públic, tot i que també es fan ressò d'angoixes i pors reals que faríem mal a ignorar. Vivim en el millor dels mons coneguts -ens recorda Hans Rosling a Factfulness-, però és obvi que es tracta també d'un món deteriorat que alimenta una espiral d'incerteses. Tota revolució industrial -com la d'avui en dia, basada en les tecnologies de la informació i en la robótica- crea el seu proletariat. Zygmunt Baumann parlava d'un nou «detritus humà» caracteritzat per la seva obsolescència: hi ha ciutadans, professions, oficis que de sobte deixen de ser productius per al sistema. Un historiador materialista com Yuval Harari es mou en un marc semblant en analitzar els riscos que presenta el futur. Si la democràcia apel·la -gairebé per definició- a la igualtat, la dinàmica econòmica i la tecnologia evolucionen en la direcció oposada. I això ens condueix forçosament a la necessitat de reformular el pacte social i a fer-ho amb intel·ligència i amb cert atreviment. «I aquest nou contracte social -sosté Garrigues- passa per una millor i major redistribució de la riquesa», eliminant el que no funciona, recuperant la consciència dels deures -i no només dels drets-, enllaçant la llibertat amb l'equitat. Sabem que els problemes actuals no són els del passat, com tampoc les necessitats ni els reptes. De la problemàtica que planteja la irrupció xinesa en els mercats mundials al canvi climàtic, dels efectes de la pobresa infantil al preu de l'habitatge, de l'escassetat de treball qualificat a l'envelliment demogràfic i l'excessiu endeutament, Europa requereix imaginació, realisme i voluntat de recuperar l'autoestima. Temes dels quals amb prou feines es parla en el debat polític i menys encara en campanya. Temes, però, que exigeixen una reflexió urgent si no volem seguir alimentant el ressentiment social ni posar en perill la solidesa de la democràcia liberal.
