He de portar la meva filla a natació. La seva mare l'hi porta. Van juntes i totes dues ho gaudeixen. Recordo el dia en què explicava sorpresa que s'havia llençat a la piscina «dels grans»: havia estat per a ella com escalar l'Everest.
És quan m'adono que he de canviar-la. Però, on? No hi ha cap altre pare divorciat que hagi de canviar a la seva filla? Llavors m'assabento d'una cosa que sembla tan trivial com secundària. No existeix el binomi pare sol/filla petita.
Com que ella s'havia fet il·lusió, li tapo els ulls i ens fiquem al vestidor d'homes. Tots aquests vellets arrugats, de polles blanquinoses, i aquests aixecadors de peses, de culs estrets, em veuen passar amb una nena i la seva bossa de Minnie amb els ulls tapats. Em miren com si fos un degenerat, però només soc un pare. Per què ella havia de veure cossos d'homes nus amb només quatre anys? Només perquè a ningú se li havia ocorregut que un pare podia anar a natació amb la seva filla?
Passo per allà perquè no deixaré que vagi sola al vestuari de dones, primer perquè no hagués sabut canviar-se per ella mateixa, després perquè no penso apartar la vista d'ella un sol segon amb totes les coses que en aquest món horrible succeeixen.
Quan els de la meva generació érem criatures gaudíem de total llibertat. Vagàvem tot el dia al barri, amb bicicleta, desapareixíem durant hores, tornàvem, tornàvem a marxar. A ningú amb dos dits de front se li acudia que un merda podia abusar de nosaltres i fer-nos desaparèixer per sempre.
Ens fiquem en un vàter del vestidor. La meva filla no ho entén, per a ella és com un joc, el portar-la fins allà amb els ulls tapats, l'anar a la piscina junts. Nedem una estona. Durant tot aquest temps penso que, per canviar-nos, he de tornar a passar pel vestidor d'homes amb la meva filla de quatre anys. He de pentinar-la a fora, davant del mirall retrovisor del cotxe. No hem pogut dutxar-nos, els dos fem olor a clor.
Consulto al club i em miren amb cara de sorpresa. Què he de fer, transvestirme?, pregunto. Ja em solia passar quan, més petita, havia de canviar-li els bolquers. O quan volia fer pipí i necessitava que la mirés perquè li feia por. És a dir, ni tan sols existim com a possibilitat. Filla i pare divorciat.
Molts homes fem el que podem en condicions estranyes, com la cura de les nostres filles. Avui tinc la sensació que som els adults els que anem per aquest món amb els ulls tapats.
