Escolto massa sovint que els partits polítics no tenen projecte de futur per a Espanya. O per a Catalunya. O per al meu poble o la teva ciutat. Venen eleccions i bona part dels candidats continuen ancorats en els discursos màgics, dels qui sense necessitat de dir cap veritat arrosseguen els seus fidels a les urnes. Davant d'una crisi que ha sigut extrema, la falta d'horitzó ens genera una inestabilitat emocional que ens fa creure que no hi ha futur ni canvis possibles. Davant la foscor, es desplacen els debats socials a les qüestions identitàries; d'altres vegades, es posa en primer pla el fet que uns i altres governants no produeixen modificacions importants en les polítiques públiques, sinó només canvis de personal.
La política s'ha centrat en les emocions. I darrerament prima l'emoció negativa sobre l'esperança. Segurament també perquè molta gent ha preferit confiar la màgia que en la negociació i en el pacte, en el «fem història» que en la «realpolitik». Cada dia és més obvi que la majoria no està en funció de sumar un vot més que els altres, si no per aconseguir amplis consensos que facin possible allò que no tothom vol, però que és el més desitjable per la majoria. I això significa abandonar la irracionalitat i el trilerisme a canvi d'apropar-se al possibilisme.
