25 de març de 2019
25.03.2019
Diari de Girona

Contra la globalització de l'autoritarisme

25.03.2019 | 06:00
Contra la globalització de l'autoritarisme

Els 12 diputats de Vox en les eleccions al Parlament andalús del passat 2-XII, amb el seu discurs antiautonòmic i regressiu, no van ser cap bolet tardoral. La globalització de l'autoritarisme arreu del món sembla ofegar l'esperança d'un progrés en la humanització de les nostres societats. Fa mig segle, si ens posem a finals dels anys 60, el projecte de construcció europea ens dopava d'optimisme al caliu del progrés econòmic occidental: crèiem que la democràcia i els drets humans (aprovats ja fa 70 anys!) s'anirien estenent per tots els països i totes les cultures. La caiguda del mur de Berlín (9-X-1989) va inflamar aquest optimisme. Res estrany que F. Fukuyama profetitzés a The End of History and the Last Man l'any 1992 (el de la Barcelona olímpica) que el capitalisme seria el sistema econòmic definitiu. Fou criticat des de les esquerres progressistes perquè tancava la porta a altres alternatives econòmiques, però aquests mateixos crítics estaven convençuts que la democràcia i els drets humans sí que serien «la fi de la història». Es creia que la raó i la veritat tenien prou força elles mateixes per acabar imposant-se. Per això aquests mateixos progressistes semblaven mirar cap a una altra banda quan es va voler fer creure que aquesta humanització final es podia forçar deposant tirans (pensem en les guer­res del Golf contra Saddam Hussein, o les primaveres àrabs), amb el convenciment que també aquells països anirien abraçant la «veritat» occidental.

La crisi econòmica nord-americana i europea des de la caiguda de Lehman Brothers (2008), l'inici de la guerra a Síria (2011), la proclamació del Daesh o grup Estat Islàmic (2014), l'augment progressiu de la pressió migratòria cap als països del nord i el decantament del poder cap a la Xina (en plena crisi veneçolana Guaidó-Maduro hi ha més xinesos experts en petroli a Veneçuela que nord-americans!) han fet que la confiança en un futur polític millor es desplomi.

En moment de crisi cada país intenta salvar-se retirant-se al propi cau, protegint-se sota la pròpia closca i tancant-se als altres. Ho hem vist a Rússia, quan Putin volgué treure pit retornant a la seva influència internacional; a Turquia, quan Erdogan se sultanitzà atribuint-se tota mena de poders; als EUA, amb un Trump tancant l'administració, si no se li aprovava un mur de contenció a les migracions; al Brasil amb Bolsonaro; a la Gran Bretanya amb el Brexit; a Itàlia, amb un Salvini de la Lega prohibint el desembarcament d'immigrants; a França amb els moviment de Le Pen; al bloc flamenc de Bèlgica; a l'FPÖ austríac; a Polònia i a Hongria... Tots aquests partits, faccions o personatges construeixen un discurs aprofitant les vulnerabilitats de la democràcia liberal i del projecte de Pau de la Unió Europea. El seu relat xenòfob de rebuig a l'estranger en pro d'una falsa defensa d'una suposada identitat europea homogènia és del tot pervers ja que reforça tota mena d'essencialismes polítics, socials i culturals. Ara bé, tots aquests partits no han sortit del no-res sinó que són fruit del buit moral que en bona mesura la ideologia neoliberal els ha deixat com a camí lliure els darrers trenta anys. A Espanya, fins ara acomplexada de ressuscitar el franquisme, molts es tornen a posar dempeus enarborant la bandera contra la immigració (sobretot la musulmana) i contra l'independentisme català (i, en això, intel·lectuals espanyols de dretes i d'esquerres coincideixen, perquè són incapaços d'imaginar-se Espanya sense Catalunya) i sense oferir cap sortida política, enllà de la judicial, a la crisi territorial.

El divorci entre poder i política descrit per Zygmunt Bauman el 2007 (versió catalana deu anys més tard: Temps líquids, 2017) ha anul·lat la capacitat de l'àmbit institucional de posar regles al joc social i polític, està buidant cada cop més les democràcies de contingut i genera una clara hostilitat dels ciutadans vers els polítics i una desafecció social cap a institucions percebudes com anquilòtiques. Així les coses, les eleccions esdevenen més un espai de protesta (vot de càstig o d'abstenció) que no pas de proposta. Per postres, les fake news i la tergiversació del llenguatge aporten falsedat a la realitat com ara convertir en una mena de fantasma populista els partits antagònics. El populisme és una estratègia política –que pot ser ben legítima– per obtenir el poder i retenir-lo apel·lant a un «nosaltres» contra uns «altres». (Cs, Podem es poden considerar populistes? Tots els partits –«partit» per de «part»– apel·len a un «nosaltres»; l'enfrontament amb els «altres», que mesura la legitimitat, es comptabilitza segons la democràcia interna pròpia i el respecte a l'adversari.) El cas de Trump als EUA (America first!), des d'una apel·lació al «poble» i a les víctimes de la globalització i la democràcia tradicional, governa amb polítiques fiscals, migratòries i mediambientals regressives amb èxit (símptoma del fracàs de les propostes sorgides dels partits socialdemòcrates i de l'esquerra tradicional).

A la globalització de l'autoritarisme no s'hi pot oposar anar contra la globalització, una realitat irreversible, per més que amenaci la igualtat i la democràcia i acabi generant formes noves de defensa, violència i terror. No es pot defensar cap procés «desglobablitzador» sinó proposar una globalització alternativa sobre l'horitzó d'uns nous principis marcats per la construcció d'un bé comú en una societat global més justa, en què els criteris de progrés no siguin les xifres macroeconòmiques sinó la situació dels marginats de la societat, els exclosos, els últims. Cal superar un subjecte egocèntric i una llibertat entesa com a contrària a la llibertat de l'altre i fer el pas cap a un subjecte madur i comunitari i una llibertat que sigui la garantia de la llibertat de l'altre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook