S ha trencat el pacte de fidelitat entre el votant irreductible i el seu partit de tota la vida, al qual mai va imaginar que abandonaria decebut. Potser no sigui tan greu com la fallida de l'aliança entre ésser humà i naturalesa, però el destí de l'Estat oscil·la perillosament per culpa d'aquest divorci. La necessitat com a mínim de tripartits per garantir una aparença de Govern, atomitza en realitat el sufragi individual. Desfet el contracte bíblic amb PP o PSOE, cada votant es pronuncia a favor d'una coalició determinada. Opta per diverses formacions alhora.

Les venjances internes de populars i socialistes demostren el fràgil equilibri en el si d'un partit. Si l'estabilitat requereix el concurs d'un mínim de tres forces polítiques, el producte resultant exigeix ??les qualitats negociadores de l'estadista més bregat. Aquests Governs triangulars desdoblen a més el vot en teoria unívoc. Ningú dona suport únicament a una formació, ja que cap disposarà de l'autonomia per materialitzar les seves promeses.

Els partits han adaptat la seva picaresca, per explotar els avantatges d'aquesta dilució del vot. Per exemple, els governs pactats ofereixen una coartada inestimable per violar els programes electorals. Com saben tots els ciutadans que han estat regits per coalicions a escala autonòmica, cadascun dels socis s'escuda en les peculiaritats dels seus coalitzats per explicar les deficiències de la legislatura. L'exigència de responsabilitats pels incompliments programàtics, que compta fins i tot amb un intent frustrat de persecució en l'esfera penal, perd qualsevol virtualitat davant la impossibilitat de guiar-se en un mapa de promeses recosides pels partits vinculats. Pitjor encara, les formacions aporten contribucions seductores, des de l'oculta convicció que seran anul·lades per un altre vèrtex de la coalició.

Assentats en el cinisme, els partits podrien excusar-se apuntant que reben sufragis impurificats, i insuficients per governar en solitari. Al llarg d'una sola legislatura de menys de tres anys, tant PP com PSOE han après aquesta lliçó amb la violència d'un desallotjament inesperat, a partir de la primera moció de censura fructífera i de la impossibilitat de recollir suports suficients per als pressupostos. La ironia sorgeix en recordar que Rajoy va ser mantingut artificialment per Pedro Sánchez, una galanteria que els populars no han exhibit ni exhibiran mai. La novetat sorgeix en aquesta edició dels intents desesperats de Pablo Casado per salvar les perspectives declinants de les seves sigles, en acords previs a la cita amb les urnes. D'aquesta manera, un resultat millor del que s'esperava seria mèrit del seu lideratge, en tant que la confirmació del fracàs es deuria a la contaminació dels socis.

El bipartidisme declinant es nega a acceptar que els vots fugats no són turistes, que protagonitzen una escapada geogràfica o sexual abans de tornar a la falda protectora del seu partit de tota la vida. Els desertors són vots emigrants, incapaços d'oblidar les arrels ideològiques que ara detesten, però també d'abraçar sense reserves la nova formació que els acull. Se senten decebuts, però formen part de la seva decepció. Amb la perspectiva actual i sense ànim revengista, procedeix felicitar els analistes de l'òrbita del PP, convençuts que la corrupció no passaria factura. Persuadits, sense confessar-ho explícitament, que els votants populars eren tan corruptes com els seus dirigents.

En un exemple que gaudeix de translació simètrica al PSOE, el PP no pot governar sol. Li faltaran per fer-ho gairebé la meitat dels escons necessaris. Així ho demostra el mateix Casado en apostar que arribarà als 134, la qual cosa vol dir que es troba més a prop del centenar que del seu sostre anhelat. A partir d'aquí, un vot als populars s'ha de fer amb la convicció que una quarta part s'esqueixa per a Vox, i una proporció semblant acabarà consolidant Ciutadans. El flux és bidireccional.

Saltant dels nombres a les categories, la centrifugació del mercat electoral ha modificat el vocabulari. Ha desaparegut el binomi d'esquerres i dretes, enterrat potser al jardí del xalet de Galapagar. Es treballa avui amb termes pelegrins, perquè es necessita una sobredosi de fe conceptual per assignar el populisme únicament als partits emergents. Equival a dir que Reial Madrid i Celta comparteixen competició, però no practiquen la mateixa disciplina. Una altra qualificació d'última fornada se sedimenta al voltant del terme de la moderació, i aquí s'ha quedat a soles el PSOE de Sánchez, que pot rendibilitzar aquest aïllament sense adhesions progressistes específiques. Perquè ja ningú intenta guanyar les eleccions el diumenge d'urnes, es tracta només d'obtenir més vots fragmentats que els competidors per millorar les bases al basar postelectoral.