L'última i única vegada que vaig estar amb Jaime Alonso-Cuevillas va ser l'any 1997 quan era degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Ho va ser per poc temps. El seu mandat va ser suspès arran de diverses causes penals pel desviament de fons dels comptes col·legials per costejar la restauració del seu despatx. Les denúncies van esdevenir en inútils, en ser arxivades per jutges propers a la rereguarda de l'Opus Dei i la Falange. En aquella època, Cuevillas ni es deia Jaume com ara ni cridava «Visca Catalunya», sinó tot el contrari. Portava al voltant del canell una bandera espanyola fins que va ser contractat pel president Puigdemont per a la seva defensa.
Llavors, per obra i gràcia del procés, va esdevenir en un independentista radical, en un demòcrata de tota la vida i en un tertulià clarivident i lúcid. Però la seva gesta més rellevant va ser quan va convidar Steven C. Krane, degà dels advocats de Nova York, per lliurar-li la medalla honorífica de l'ICAB barceloní. Krane, republicà i feixistoide, es va autoproclamar protector dels bons enfront dels dolents, dels rics en contra de la maldat dels pobres, dels blancs de les malifetes dels negres i paladí de la gent de bé en defensa de la virulència dels hispans. Krane solucionava aquelles injustícies socials amb la pena de mort o la presó de Guantánamo.
Aleshores vaig pensar que, com a compensació a tan alta distinció, Krane hauria d'obsequiar Cuevillas a presenciar com a convidat d'honor algunes execucions en els millors patíbuls d'Amèrica. Així comprovaria la bellesa de la cadira elèctrica en funcionament, l'olor agredolç de la cambra de gas i la sobrietat de la injecció letal. Seria testimoni d'excepció del millor dels sistemes de redempció dels reus: la mort.
Per a molts, la justícia continua sent «un cachondeo» però en realitat no és així. No passa el mateix amb el poder legislatiu. La majoria de polítics són «trepes» que pugnen per assolir els seus interessos personals. Així ho acredita la designació a dit de Cuevillas pel president Puigdemont per encapçalar la llista del seu partit al Congrés sense el beneplàcit dels gironins. Sigui el que sigui, Girona no s'ho mereix.
