26 de març de 2019
26.03.2019
Diari de Girona

Gorres de plom

26.03.2019 | 01:09
Gorres de plom

Cap al segle VI de la nostra era, el metge bizantí Alexandre de Tralles explicava el cas d'un pacient que patia un deliri molt estrany: estava convençut de no tenir cap. Per intentar curar-lo, el metge va fer fabricar una gorra de plom i la va col·locar al malalt al cap. El malalt va començar a queixar-se del pes intolerable que sentia. «On li pesa?», li preguntava el metge. Al cap d'una estona de queixes i de laments, el malalt va haver de reconèixer que sentia aquell pes insuportable al cap.

Veient el que passa al nostre voltant, no és descartable que aquest estrany deliri psicòtic estigui començant a estendre's entre nosaltres. Per descomptat, hi ha proves prou serioses que aquest deliri ha afectat els polítics que es presenten a les properes eleccions. Si no és així, com podem explicar-nos que un país on no queden diners per a les pensions es dediqui a malgastar les seves energies en polèmiques com la de les pancartes i els llaços de la Generalitat? I un país on el fracàs escolar arriba a nivells terrorífics, com pot perdre hores i hores discutint els disbarats de Vox sobre l'homosexualitat o sobre la tinença d'armes? I en un país on els salaris són ridículs i el preu dels lloguers està pels núvols, com és possible que ens passem la vida parlant dels vídeos del judici del procés? I això per no parlar dels britànics i el caos indescriptible del Brexit.

Sí, el cap sembla haver-se evaporat, encara que en el nostre cas –a diferència del pobre boig de Constantinoble– nosaltres estiguem convençuts de tenir un cap molt ben col·locat sobre les espatlles. I a sobre ens permetem considerar-nos intel·ligents i bones persones, i també equànimes i solidaris i conscienciats. En el nostre cas, aquest curiós deliri hauria de denominar-se a l'inrevés: en comptes de la síndrome de l'absència de cap, hauria de ser la síndrome de possessió d'un cap. No en tenim –si per cap entenem l'ús d'una ment racional que s'enfronti al món en funció d'una sèrie de circumstàncies i necessitats–, sinó que estem convençuts de posseir-ne encara que en realitat no en tinguem. Després del que ha passat a la Gran Bretanya amb el Brexit, ni un sol creient en la independència catalana ha canviat d'idea. I el mateix podria dir-se dels qui creuen que el problema de l'independentisme català es pot arreglar aplicant un article 155 de durada indefinida. En qualsevol dels dos casos es tracta de casos patents de la síndrome de possessió d'un cap, quan en realitat la gorra de plom –o de ciment armat– ha substituït per complet la ment racional. I jo no m'excloc, que consti.

Potser és per culpa de la meva particular gorra de plom, però al llarg de tots els anys de la democràcia jo no recordo haver vist cinc candidats tan estrepitosament calamitosos com els que es presenten a les eleccions del 28 d'abril, tots homes, per cert. Per sort tenim un Estat que funciona raonablement bé, amb metges i policies i jutges i professors i empleats públics que fan la seva feina el millor que poden. Però un es pregunta què passarà si comença una crisi econòmica –i tot apunta que ja ha començat– i hem de fer-li front amb aquests polítics que pateixen alguna cosa molt semblant a un deliri psicòtic (insisteixo en anomenar-lo la síndrome de la gorra de plom).

Imaginen el que podria arribar a passar si tornem a tenir cinc milions d'aturats i aquesta classe de personatges ocupen el govern i l'oposició? Podem fer-nos una idea de la implosió social, per dir-ho de manera delicada, que podria esclatar entre nosaltres si tornem a tenir milions de ciutadans desesperats als carrers, mentre unes cadenes de televisió histèriques agiten el descontentament a la recerca d'audiència i uns polítics sense cap presideixen l'embull? S'ho imaginen? Potser és millor tenir una gorra de plom i així no poder imaginar-ho.

La democràcia és molt fràgil. Els règims liberals, amb llibertat d'expressió i alternança política i un estat del benestar que es preocupi de les necessitats bàsiques dels ciutadans, són un invent que amb prou feines ocupa cinquanta o cent anys en la història de la humanitat, és a dir, el temps que va durar una dinastia de l'imperi aquemènida –que ningú recorda– o una breu successió d'emperadors inques que ara tampoc ningú recorda. Però la gorra de plom que ara ocupa el nostre cap ens fa creure que la democràcia tal com la coneixem és indestructible i mai podrà desaparèixer. Doncs no, no és així. I això ho sap qualsevol que encara tingui un cap. Real i no de plom, s'entén.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook