El recent informe del Banc d'Espanya qüestiona les mesures socials del Govern de Madrid i afegeix receptes pròpies de la doctrina neoliberal compartida pels responsables de l'organisme regulador i supervisor del sistema financer.

Tant li fa que passin per alt un dels seus principis generals d'actuació, que és «donar suport a la política econòmica general del Govern» (article 7.2 de la llei 13/1994 d'1 de juny d'Autonomia del Banc d'Espanya).

Els seus serveis d'estudi elaboren anàlisis amb una clara intencionalitat política que ràpidament són considerats com una veritat revelada pels partidaris del neoliberalisme.

De fet, els equips tècnics de la institució actuen com a guardians de les empreses de l'IBEX 35 i, en especial, són exquisidament respectuosos amb els grups financers.

No és estrany que s'enfadin pel dictamen sobre la darrera crisi financera aprovat pel Congrés dels Diputats: el Banc d'Espanya surt malparat per la seva tolerància amb les pràctiques de risc de bancs i caixes que van provocar l'esclat de la bombolla immobiliària.

Ara bé, aquesta indolència permanent es converteix en diligència inusitada per criticar qualsevol decisió dirigida a reformar el mercat de treball.

Així, a la presentació de l'informe del primer trimestre de 2019, el director general d'Economia i Estadística del Banc d'Espanya, Óscar Arce, era portador de mals presagis quan: 1) preveia que l'impacte de l'augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) suposaria set dècimes menys d'ocupació, és a dir, una pèrdua d'uns 125.000 llocs de treball; 2) mostrava preocupació per les pujades salarials no lligades a la productivitat i 3) calculava en una dècima l'augment del dèficit públic pels acords de recuperació del subsidi per a majors de 52 anys i d'allargar la durada dels permisos de paternitat.

Pel que fa al primer punt, cal dir que durant el més de gener i febrer s'ha reduït l'atur en un 5,49% i un 5,22%, en relació amb els mateixos mesos de 2018. Això són fets!

Per reblar el clau, nombrosos estudis empírics sobre la pujada del salari mínim, després del primer de David Card i Alan Krueger (1994), proven que l'impacte sobre l'ocupació és insignificant o fins i tot positiu.

El segon punt és un dogma del liberalisme econòmic difícil d'aplicar, perquè la productivitat no només depèn dels costos laborals, sinó també de l'organització de l'empresa i del nivell d'inversió, qüestions en les quals els treballadors no pinten res.

Per últim, és agosarat afirmar que un parell d'ajuts socials augmentaran una dècima el dèficit públic. Enlloc de l'informe hi ha els càlculs que justifiquin aquest pronòstic.

Cal esperar, doncs, que el Banc d'Espanya, una vegada més, s'equivoqui de mig a mig.