Es sorprenent que la política espanyola, inclosa la catalana, encara no hagi assimilat el canvi de mapa, la desaparició del bipartidisme imperfecte, i continuï mostrant actituds del tot inútils quan es donen panorames d'alta fragmentació com els que presideixen les cambres legislatives. Podem admetre que els resultats electorals de desembre del 2015 els van agafar per sorpresa, però sembla que no hagin extret cap lliçó dels problemes que va causar la dèria per abordar el trencaclosques des dels ultimàtums, els vetos i les línies vermelles. Les enquestes apunten per al 28 d'abril un sudoku encara més complicat de resoldre, i tanmateix el que sentim són l'anunci solemne de no anar amb aquell ni a prendre cafè, o l'amenaça d'enemistat eterna a qui pacti amb aquell altre. Si les promeses del que es farà ja són difícils de complir, les que es refereixen al que no es farà mai de la vida suposen una hipoteca tan perillosa com una roda de molí lligada als peus a la vora del riu.

De les eleccions del 2015 en fa més de tres anys, i com si res. Aquella vegada es va viure un espectacle d'anatemes que no permetien ni tan sols començar a explorar els acords possibles. La prioritat era no contaminar-se seient a la mateixa taula amb aquells a qui s'havia dit de tot durant la campanya. La demonització de l'adversari, la seva conversió en empestat, en enemic mortal, és una gran trava si després t'hi has d'entendre, sobretot quan el dirigent està envoltat per una cort de hooligans enfervorits disposats a girar-se contra ell tan bon punt mostri signes d'estovament. Va ser així com d'aquelles eleccions no en va emergir cap investidura i va caldre tornar a les urnes al cap de set mesos. Les noves eleccions no van simplificar el panorama, i la majoria de govern que en va sortir era tan feble que va caure al cap de dos anys per una moció de censura que, al seu torn, tampoc no va demostrar solidesa.

Ara les enquestes anuncien un Congrés dels Diputats igualment fragmentat, en el qual és probable que calguin sumes de tres partits o més per aconseguir la majoria absoluta. En una situació com aquesta el normal seria dir: «Intentarem governar i, si no podem, treballarem des de dins o des de fora per impulsar els objectius del nostre programa». En lloc d'això, assistim a un festival de tancament de portes i voladura de ponts que es poden trobar a faltar.