27 de març de 2019
27.03.2019
Diari de Girona

Els homes dèbils

27.03.2019 | 06:00
Els homes dèbils

La meva generació, nascuda i crescuda en el període històric del nacionalcatolicisme, del franquisme pur i dur, ens socialitzaren en el masclisme i ho acceptàrem sense cap resistència ideològica. Tots els infants rebérem ensenyances que adveraven la superioritat no sols física, sinó mental, dels homes; no les qüestionàrem i acceptàrem perquè reforçava el nostre gènere, igual que les nenes resignadament o de bon grat assumiren la seva inferioritat.
La pressió ideològica social i religiosa s'intensifica sempre en la infància, quan la mainada no té defenses intel·lectuals ni morals per combatre-la. Perquè arribem al món buits de tot contingut conceptual i moral, com un envàs qualsevol, i els educadors, emprant el poder persuasiu i alliçonador del llenguatge, ens van omplint de conceptes, valors i coneixements culturals d'acord amb la comunitat en la qual ens ha tocat viure i conviure.
Aquest procés socialitzador diferenciador i discriminador per a les dones deixà fondes arrels en el conscient individual, igual que s'endinsà en l'inconscient col·lectiu generant prejudicis de diferència de gènere. Desempallegar-se d'alguns tics o frases fetes feridores per a les dones no ha resultat senzill i la raó fonamental és que moltes persones no han sofert un nou procés purificador cultural; quan una persona s'ha fet del tot adulta ja no hi ha res a fer, car caldria sotmetre-la a un programa socialitzador de neteja, però ens trobaríem amb indocilitats ja que a la gent no li agrada assumir el fet de viure equivocada.
Quan va aparèixer la lluita feminista per una emancipació plena i efectiva de la dona va crear inquietuds i incerteses entre els homes que estàvem a favor de l'alliberació, però com que ens ensinistraren en el masclisme no sabíem bé com comportar-nos i temien ser titllats injustament de misògins o de posar pals a les rodes al seu moviment.
Hi va haver un moment històric que tot el que havíem après els homes, durant el llarg procés d'aprenentatge social, deixà de ser eficaç per amistançar-nos amb dones alliberades, el feix dels prejudicis morals tradicionals bategava amb força dins nostre; per expressar-ho de forma grotesca: ja no servien les floretes, les galindaines, ni la capsa de bombons, elles exigien un discurs intel·lectual, una actitud oberta i sentir-se sempre lliures al nostre costat. No volien ser coartades intel·lectualment, ni restringida la seva acció, havíem d'acceptar-les amb tota la seva problemàtica existencial. Encisadores. Són meravelloses.
L'escriptora Rosa Montero ha tractat molt aquesta temàtica amb molta exquisidesa i ha publicat textos preciosos, amablement tenyits d'un somriure sorneguer; ella des de la mirada de dona emancipada observa la situació vacil·lant i inquieta d'alguns homes, perquè no volen ser tractats de masclistes, puix que no ho són, no obstant no saben què dir ni com actuar correctament davant certes dones.
Aquests homes van desorientats atès que es troben en situacions en les quals no saben quina és la resposta adient a concretes preguntes formulades per les feministes. Per no ser titllats de masclistes i per por no ser percebuts massa tous, uns calçasses dotats de poc poder decisiu o resolutiu, acaben fent el ridícul. No serveix la recomanació de Nietzsche «atreveix-te a ser tu mateix», perquè ells ja no saben qui són.
Alguns nois adoptaren el model d'èxit neuròtic i vacil·lant de Woody Allen i els funcionà bé entre universitàries de belles arts, psicologia, filosofia, medicina i història de l'art, però no rutllava amb altres estudiants que pensaren que eren uns efeminats.
Així, doncs, el rol que han de jugar els homes és dificultós davant algunes dones i no totes són netes i saludables psicològicament, la majoria sí, tanmateix n'hi ha que arrosseguen experiències agres personals, familiars o de parella, i perceben en l'home concret tots els homes manifestant una agressivitat venjativa i li fan pagar el dolor sofert.
M'he apartat d'aquestes dones perquè no volia ser el cap d'esquila de totes les ofenses i humiliacions rebudes. Algunes es molestaren pel costum a l'hora de sortir d'un lloc de deixar passar l'acompanyant o consideraren un gest discriminador i humiliant que les ajudés a posar-se l'abric. Evitava comentaris personals per no escoltar que ella no era un objecte eròtic.
Sempre he estat al costat de la lluita feminista, malgrat que en aquest article em mostro crític amb l'actitud d'algunes que porten el seu dogmatisme a situacions que m'han semblat injustes o forassenyades i sé que corro el risc de ser titllat de misogin, com em va passar fa anys per un article en aquest diari que vaig figurar junt amb Sebastià Alzamora, columnista de l'Ara, en una llista negra d'un grupuscle feminista.
Fa anys em convidaren a una taula rodona a l'escola de Magisteri. Havia publicat textos sobre el sexisme lingüístic. Vaig exposar la meva opinió i vaig llegir un text d'Aristòtil en què presenta la dona com un home incomplet. Es va fer un torn de paraules, la més radical exposà una ocurrència sobre el llenguatge errònia. Defensava que els mots de significat important malèvolament són masculins: transatlàntic-barca, riu-riera, supermercat-botiga. Afegí que els noms dels colors són de gènere masculí: «Així ells ens discriminen?». La vaig contradir: «Muntanya-puig, ciutat-poble, avinguda-carrer i que el nom de totes les ciències són femenins».
Desdenyosament vociferà: «Els homes sempre gallegen i volen humiliar-nos pretenent tothora tenir la raó». Amb alguna dona no hi ha res a pelar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook