La invasió islamista

L'islamisme és a l'islam el que el feminisme és a la dona: és a dir, la perillosa demagògia d'una realitat feta causa. Però és normal que l'associació musulmana que ha posat la denúncia oblidi voluntàriament aquest matís, perquè per molt que no vulguem criminalitzar l'islam, i per molt que entenguem que és covard atacar les persones per les seves creences, fins i tot els musulmans saben i assumeixen que ells mateixos al llarg dels segles, i amb una especial crueltat en els darrers temps, han anat equiparant islam amb islamisme. De la Història hem après que al voltant de l'islam no ha florit mai cap societat lliure i que el seu sistema de convivència i llibertats és una ofensa als interessos de la Humanitat i a qualsevol déu compassiu i amorós imaginable.

Que hi ha musulmans de bona fe i igual d'horroritzats que nosaltres per com l'islam acaba redundant, gairebé sempre, en islamisme, és tan cert com que l'Occident lliure, des de Los Angeles fins a Tel Aviv, passant per Barcelona, viu amenaçat per aquest terror cec i sord, embogit, que es perpetra en nom d'unes creences i no en nom d'unes altres. L'estúpid bonisme de l'esquerra ens dugué a la fastigosa escopinada a la llibertat i a les víctimes d'aquell funeral que Ada Colau organitzà per als caiguts en l'atemptat islamista -sí, islamista, i reivindicat com a tal- de les Rambles, on es va voler fer creure que aquelles persones havien estat assassinades per no se sap qui i en nom de no se sap què. Amb aquella infame cerimònia, còmplice dels pitjors criminals del nostre temps, les víctimes foren doblement assassinades: i atacades en el més íntim de la seva dignitat.

Ortega Smith té raó quan adverteix de l'amenaça islamista, perquè l'amenaça hi és, i podem tristament mesurar-ne la gravetat amb un esfereïdor recompte de cadàvers. Israel cada dia ens defensa la vida i la democràcia fent d'heroic dic de contenció contra la barbàrie i molt poques vegades ens recordem de donar-li les gràcies. Més aviat en diem penjaments, perquè som uns imbècils, incapaços de distingir entre bé i mal, entre civilització i tenebra, entre els que ens defensen del caos i els que ens el volen procurar, per un cop desfermats, aniquilar-nos.

Negar els perills no és una manera intel·ligent d'afrontar-los, i ho dic perquè jo moltes vegades ho he intentat, i no me n'he sortit mai. Tampoc no és adult, ni pràctic, preferir la ideologia a la realitat, i ni mil tones de propaganda haurien de poder-te deformar prou el cervell per cancel·lar-te el més elemental instint de supervivència. Hi ha una superioritat vital, moral, cultural, intel·lectual i fins i tot espiritual del judaisme i el cristianisme respecte de l'islam. I aquesta superioritat, indiscutible, l'hem demostrada estimant, essent compassius, construint societats lliures i amb un art sagrat, des de la catedral de Siena fins la música de Bach, que és el que ens consola, recordant-nos que hi ha Déu, quan l'islamisme atroç ve a assassinar-nos.