Un 28,5% dels infants i un 43% de les famílies monomarentals a Catalunya viu sota el llindar de la pobresa. Som la comunitat autònoma que té les llistes d'espera sanitàries i de dependència més llargues de l'estat. Mig milió de treballadors i treballadores catalanes són pobres perquè la precarietat de les seves feines no els permet cobrir ni tan sols les seves necessitats bàsiques. Cap d'aquestes qüestions no ocupen titulars. Des de fa anys, el debat públic i les prioritats dels nostres governs han estat altres.

A hores d'ara ens trobem a les portes de cites electorals transcendentals però des de fa dies la discussió gira entorn de la polèmica sobre els llaços grocs. Els plens del Parlament, però també les tertúlies, els articles d'opinió i les converses del carrer, estan monopolitzades per arguments a favor de treure els llaços o mantenir-los. Quan sembla que el conflicte ha arribat a la seva fi, sorgeix un nou gir.

Els guionistes del Procés ens mantenen sempre distrets mentre la vida continua i milers de persones a Catalunya no aconsegueixen tenir una vida digna. En aquests anys de crisi la situació de molts col·lectius s'ha precaritzat de manera alarmant i els infants han estat els més afectats. Les xifres de pobresa infantil ja eren altes abans de la crisi però ara s'han fet més agudes. Si utilitzem els llindars que capturen les formes més severes, la pobresa infantil a Catalunya és un 46% més alta que la mitjana europea.

Segons les dades de l'INE, un 30% de les llars de Catalunya no té capacitat per afrontar despeses imprevistes. Un 6,6% s'ha vist en la situació de no poder fer front a les despeses de lloguer o hipoteca o als rebuts de subministraments en els últims 12 mesos. Un 49,3% té dificultats per arribar a final de mes.

Darrere d'aquestes xifres hi ha nens i nenes que ho passen malament, hi ha rostres d'infants que necessiten desenvolupar-se, que no disposen d'uns mínims vitals i que es troben lluny de les imatges somrients i satisfetes que veiem per televisió.

Com viuen les famílies que disposen només de 400 o 500 euros al mes? Les entitats que les atenen descriuen pisos de 40 metres quadrats, foscos, plens d'humitats, on no hi ha la calefacció a l'hivern. Per la seva extrema precarietat, algunes famílies es veuen obligades a compartir pisos sobreocupats o a ocupar il·legalment, pateixen desnonaments i canvis continus que afecten el desenvolupament físic, cognitiu i emocional dels infants que viuen la permanent inestabilitat amb angoixa i por.

El parc d'habitatge públic a Catalunya és totalment insuficient. Se situa al voltant del 2% mentre a França és de 17% i a Àustria de 24%. Però no parlem tampoc d'això.

Les xifres de l'OCDE, d'Eurostat i del mateix Idescat, constaten que Catalunya té un nivell de riquesa propi d'un país desenvolupat de l'Europa Occidental però un nivell de pobresa infantil equivalent al d'un país pobre o, almenys, al d'alguns dels països més pobres de la Unió Europea. En el context europeu, només dos països tenen taxes de pobresa infantil més altes que Catalunya: Romania i Bulgària. No obstant això, el PIB per càpita de Romania és de 9.600 euros i el de Bulgària de 7.300 euros, molt lluny dels gairebé 30.000 euros de Catalunya.

La culpa que tinguem un de cada tres dels nostres infants vivint sota el llindar de la pobresa és nostra. Perquè des de fa anys hem decidit gastar els nostres recursos en altres qüestions i la infància no ha estat una prioritat. Aquest divendres parlarem d'algunes d'aquestes qüestions en el debat que se celebra a Les Bernardes de Salt. Perquè és hora que deixem de discutir sobre llaços blancs o grocs i comencem a parlar de revertir les retallades i treballar per un futur millor per a la nostra infància.