Aquests dies, veient el caire que agafen algunes candidatures electorals i els noms que s'hi incorporen, m'ha vingut al cap en diverses ocasions la figura d'en Francesc Ferrer. No m'imagino què pensaria i què diria de l'actual moment polític veient segons quines persones han anat canviant de llista i de partit. Sovint, se li retreia a en Francesc Ferrer que ell canviava de partit segons la seva conveniència. Va ser un dels fundadors de Convergència, senador pel PSC i després diputat i regidor a l'Ajuntament de Girona per ERC. Quan se li tiraven en cara aquests canvis, ell, amb un somriure sorneguer i sense pràcticament treure's la pipa de la boca, deia ben orgullós que ell no s'havia mogut de les seves idees que eren els altres els que ho havien fet. Costa de veure ara com Marina Geli, exconsellera del PSC, forma part de la candidatura del PDeCAT al Congrés (per a mi encara Convergència). Com Ernest Maragall, exconseller també del PSC i que va negociar l'acord de l'Estatut entre socialistes i convergents, ara és l'alcaldable d'ERC a Barcelona. I de segon hi porta Elisenda Alamany, fins fa pocs mesos d'en Comú Podem (per a mi l'antiga Iniciativa per Catalunya). I no són els únics. I no val com a excusa que és un moment especial. És oportunisme.
