Va ser veure per televisió aquell home, assegut al Tribunal Suprem, i recordar de què el coneixia: en Trapero corria pel Platea en els temps que jo freqüentava aquest local gironí. De més jove, solia trobar al Boomerang l'expresident Puigdemont, no sé si el recorden, un que va guillar i mai més s'ha sabut d'ell, com el Dioni però amb musclos en lloc de mulates i buidant les butxaques dels seus fidels en lloc d'un furgó bancari. Està vist que el meu infaust destí és ensopegar als locals nocturns amb tots els que van participar en la maleïda paella de ca la Pilar Rahola. Ara que freqüento el Fogons, corro el risc de trobar-me cara a cara, entre mulates que beuen cubells de cervesa i dominicans que juguen al dominó, amb la Garcia Melero venent falsos calçotets Calvin Klein o -els déus ho impedeixen- amb la mateixa Rahola asseguda a la tassa del vàter, que el lavabo del Fogons no té llisquet.

Igual que en Puigdemont de jovenet al Boomerang, en Trapero al Platea tampoc no ballava. Se solia posar a la barra, amb la mirada i la postura dels homes durs, per alguna cosa «Posició de barra de discoteca» és assignatura obligatòria a les escoles de policia de tot el món, i de les més complicades d'aprovar, ja que la línia que separa un home dur d'un borratxo solitari és tan prima que només autèntics professionals la voregen sense caure a l'altre costat. En Trapero era un professional, en Puigdemont, no. Un oficial de policia a la barra d'una discoteca, aporta al local una dosi de glamur superior inclús a la d'un periodista, però a canvi les senyoretes que se li acosten marxen desenganyades, ja que a la picarona pregunta de «portes pistola o és que t'alegres de veure'm?», el policia sempre respon que porta pistola, cosa que fa fugir decebuda a la fins aleshores il·lusionada femella. Potser per això en Trapero solia estar sol, o com a molt en companyia d'un altre oficial, sense temors infundats, ja que tots dos sabien que el que se li notava a l'altre era la pistola.

Pensava jo tot això mentre seguia la seva declaració. Potser va ser el seu gest agafant el got mentre responia preguntes del fiscal, el que em va activar la memòria: era el mateix gest amb què prenia copes al Platea. El to amb què es dirigia en els vells temps a les cambreres de faldilla curta i ajustada, servia ara per dirigir-se als magistrats de toga llarga i folgada. En aquell cas, per demanar una altra ronda; en aquest, per insistir que respecta la llei; en ambdós, per aconseguir allargar el temps de llibertat. «És ell!», vaig cridar en silenci. Arribar de la barra del Platea a declarar en un judici que tenies un pla per detenir en Puigdemont, això sí que és una carrera. No recordo quants dels que freqüentàvem llavors el Platea teníem un pla per detenir en Puigdemont, però per més que les altes hores de la nit siguin terreny adobat per aquestes coses, no passaríem de la dotzena. Tanmateix, al cap dels anys en Trapero continuava amb el pla: això és personal. Alguna cosa va passar a la paella de la Rahola, qui sap si en Puigdemont li va agafar un musclo, el temps ha demostrat que l'expresident és capaç de tot per aquest mol·lusc, fins d'ensorrar el país per poder anar a Bèlgica a atipar-se'n.

Fos com fos, com a tothom, la declaració de Trapero em va deixar impressionat. Quina sang freda s'ha de tenir per no confondre's i dirigir-se a en Marchena amb un «posa'm un altre gintònic, guapa».