D'aquí a un mes ja sabrem els resultats definitius de les eleccions generals. Pot ballar un escó més o menys; però tot estarà ja venut. Tenint en compte que les enquestes prèvies a les eleccions del 26 de juny de 2016 es van equivocar en tots els pronòstics -el PP va obtenir una vintena més de diputats dels que li assignaven, el PSOE va superar Podem i Cs va obtenir pitjor resultat de l'esperat-, qualsevol pronòstic que es faci ara és molt perillós. El resultat de les eleccions andaluses també serveix com a mostra. Hi ha uns 4 milions de persones, entre les quals m'incloc, que encara no tenim gens clar qui votar. L'espectacle de frivolitat i ocurrències diàries que estan oferint tots els candidats sense excepció tampoc ajuda. A hores d'ara, hi ha qui comença a pensar que el vot de protesta anirà a parar al Pacma, que podria tenir un escó per Madrid i/o Barcelona. A falta d'una victòria majúscula per part d'algun partit que avui no es veu, les tres opcions que queden obertes són un pacte a l'andalusa si PP, Cs i Vox obtenen més de 176 escons; una repetició del Govern Sánchez amb el suport d'Unides Podem i el PNB si junts sumen suficient, ja que Sánchez no es refiarà dels partits separatistes catalans; i, si guanyés el PSOE, l'opció per la qual farà pressió el Todo Madrid: que Cs permeti un govern Sánchez. Per això serà necessari convèncer Albert Rivera, que ha manifestat que no pactarà amb el president del Govern actual. Hi ha una quarta opció: un Govern de consens, en què participessin tots els partits constitucionalistes, que serviria per fer les reformes urgents que necessita un sistema econòmic i social que ha d'enfrontar-se als grans reptes del futur. Aposti, que no costa diners.
