30 de març de 2019
30.03.2019
Diari de Girona

Així no podem seguir

30.03.2019 | 00:46
Així no podem seguir

Vaig anar a la presentació del llibre de memòries de Josep A. Duran Lleida feta a Barcelona. Tres persones de renom varen valorar i avaluar El risc de la veritat, que és el seu títol: Josep Cuní ( Ser), Mònica Terribas ( Catalunya Ràdio) i el gironí Antoni Puigvert ( La Vanguardia). Tots ells se l'havien llegit i rellegit, i coincidiren en un parell de coses, almenys: que en Duran se l'havia treballat acuradament sense cap «negre» al seu costat i que, potser, no tocava parlar de l'actual situació política del país ni que fos de passada. Quan l'autor va parlar de la seva obra justificà aquest mig retret: li dol l'actual situació en què es troba Catalunya i, a més, no veu cap estadista en la política espanyola.

Conec des de fa anys i panys Duran Lleida. Vaig ésser company seu al Congrés dels Diputats, així com en la direcció de CiU, i comparteixo la seva aflicció respecte del nostre país. També comparteixo la seva anàlisi respecte de la manca d'un home/dona d'Estat en el conjunt de tota la geografia espanyola. Diu Duran, en les seves memòries, que només els presidents Jordi Pujol i Felipe González assoliren aquest pòdium de la política, i així ho crec igualment. Però ara estem en un desert o, potser millor, en una estúpida competició de mediocritat a la qual s'han acostumat tant els actors de la política com els prohoms de la societat –una classe en decadència– enmig de l'habitual silenci de la massa irredempta.

Uns pèssims dirigents polítics catalans, sense distinció d'ideologia i trinxera, com diu Jordi Mercader, ens empenyeren fins al precipici amb paraules màgiques, indeterminades, però comprades per bona part de l'electorat. Estem en «taules» des de fa anys i estem també sense govern. De la nau flotada pel geni d'en Mas tan sols ens queda la quilla.

Dic que estem en «taules» perquè totes les enquestes que he visionat, àdhuc algunes no publicades, diuen que el 52-48% segueix igual i dic que estem sense govern perquè la tossuderia d'en Torra per situar-se/amagar-se en l'anomalia política com a homenatge als il·legals referèndums d'autodeterminació s'ha convertit en un dogma de fe terrenal que ni fa ni deixa fer, com ha posat de relleu la mateixa CUP. Hem anat de la major etapa històrica de poder polític real a la intempèrie més gèlida.

Espanya, en el seu conjunt, no està millor. Recordo aquí les paraules que em digué l' Alfonso Guerra l'any 2006, quan ja portava una temporada fora del circuit polític: « Ni se te ocurra volver». I el seu vaticini: això anirà a pitjor!

Cert: ens trobem en la major crisi institucional que ha tingut Espanya des de l'aprovació de la Constitució. No sembla que les quasi imminents eleccions a Corts ens portin la necessària estabilitat política. ERC i JxCat s'han enquistat i no volen saber res de l'Estat –aleshores, perquè hi concorren?– i afloren enquestes que posen en dubte que la suma de VOX, Cs i PP faci la majoria absoluta, mentre que altres diuen el mateix del PSOE-Podem. Excepció feta del PNB, que repeteix candidats, i d'algú més sense significança política, tots estan com una cabra, per dir-ho suaument.

Tanmateix, si en Puigdemont i els seus creuen que pescaran en mar revoltat, és que segueixen en el seu particular psiquiàtric. L'Estat no és només el fruit d'unes eleccions al seu parlament, sinó quelcom més, molt més.

Però la ignorància és molta entre els dirigents independentistes, tanta que ni tan sols veuen que un nou 155 es troba a la cantonada.

Així no podem seguir, però bé que seguim. Ell a Waterloo i nosaltres al bell mig de les brases que ens deixà. Visca la indigència!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit