Una de les proves més incontestables que el temps t'està atrapant és quan et diuen «senyor» per primera vegada. A mi em va passar fa un parell de setmanes a la cua del McDonald's i encara no ho he superat. I això que quan hi vaig demano sempre un menú infantil i intento mimetitzar-me entre la jovenalla... Un altre motiu d'alarma és quan et diuen que et volen fer un homenatge o quan et demanen que facis una xerrada sobre la teva suposada experiència en algun tema. Amb aquestes coses s'ha d'anar amb compte perquè es poden interpretar com a un reconeixement personal, cert, però també com a subtil invitació a la (pre)jubilació. Sempre hi ha afortunats, però, a qui les adulacions els arriben en plena joventut, tot i que les pressions, aquí, acaben degenerant en unes altres. Fa una quinzena d'anys, si fa no fa, el Festival de Cinema de Girona va fer-li un homenatge a en Lluís Hereu, un dels creadors més talentosos d'aquella enèrgica i variada generació de joves curtmetratgistes gironins, de la qual m'enorgulleix haver format part juntament amb Pere Calderón, Sergy Moreno, Aureli Vàllez, Pere Toro, Xavi Morcillo, Sandra Ojosnegros, Robert Figueras, Albert València, David Gimbernat, Maurici Jiménez, Ester Bertrán, Jordi Canyigueral, Eva Berenguer, Cesc Martinell, Lluís Massachs àlies Benedictvm, Paco Cavero i el seu amic Jordi Martínez, etcètera, i que durant la dècada zero d'aquest segle vam impulsar, amb més il·lusió que cap altra cosa, els nostres modestíssims primers filmets. Tota aquesta colla del curtmetratge digital gironí, per l'obsessió creativa que vam demostrar, també mereixeríem ser homenatjada.

A títol individual encara no m'han fet cap homenatge -no ho entenc- ni tampoc m'han convidat a fer el pregó al meu poble -i ja estan trigant- tot i que els agosarats membres de l'organització dels Premis de Narrativa Periodística Diàlegs d'Educació de Figueres m'han proposat fer una xerrada a un grapat de nanos que comencen a flirtejar amb l'escriptura. No soc ni de bon tros el millor model que podrien arribar a escoltar -aquells que realment em van empènyer a escriure amb la simple lectura de les seves obres, en Pep Prieto i en Sebastià Roig, segur que s'adequarien millor que jo- però el fet honora i pel que fa a la creació potser sí que tinc alguna cosa a dir. Les meves dèries narratives beuen del cinema, i els texts que he parit, tant audiovisuals com literaris o d'opinió, s'hi emmirallen. De totes les obvietats conegudes que es poden arribar a dir sobre el procés creatiu, n'hi ha una que en el meu cas concret preval sobre les altres i que explica la sana competitivitat de tota aquella tropa de franctiradors del digital gironí de la qual surto: l'obsessió per l'aventura de narrar, pel fet de modelar la imaginació personal i compartir-la, i pel poder de seducció que se'n pot derivar. Parlo, independentment del format, de l'essència primera del rondallaire.