L 'any 2006, Marina Geli, aleshores consellera de Salut i primera secretària del PSC gironí, va escriure en un article al nostre diari: «Hem tingut un model d'identitat nacional durant més de vint anys que ha reafirmat Catalunya però que genera indiferència a gairebé la meitat dels catalans». Reflexionava sobre una nova construcció nacional en la qual «el concepte nació-ciutadà supera la identificació nació-estat. El nou catalanisme social (€) Els que volen perpetuar-se en un relat només èpic de la política menystenint les polítiques, en realitat, volen continuar amb un nacionalisme minoritari».

Uns anys més tard, el 2011, quan era presidenta del PSC gironí, va escriure un altre article al nostre diari, juntament amb Alfons Jiménez. Començava elogiant la figura d'Albert Camus: «Era una persona d'esquerres i un patriota, però fugia de sectarismes, dogmatismes i nacionalismes». I continuava criticant els nacionalismes: «Ens podem refugiar en el nacionalisme. Tant a Catalunya com a Espanya són molts els que, o bé emparant-se en la vella retòrica de naturalesa identitària, ens conviden a recloure'ns, a distanciar-nos del veí, a fer-nos suposadament més forts a casa (€) El nacionalisme autoreferencial no és la sortida als nostres problemes». L'hemeroteca sobre articles i opinions de Marina Geli en la seva llarga etapa al PSC és extensa.

I uns pocs anys més tard, Marina Geli ha vist la llum i ha abraçat tot allò que censurava i discutia fa quatre dies. Recentment, ha caigut rendida davant un Carles Puigdemont que representa tot el contrari del que ella defensava quan estava al PSC i al Govern. Dimecres passat, l'alcaldessa Marta Madrenas va posar Marina Geli, juntament amb altres polítics que fins fa poc militaven en altres partits polítics, com a exemple de transversalitat de la seva candidatura. Pervertir el llenguatge i construir eufemismes per amagar la realitat de les coses és una constant dels temps moderns. Però d'això que Madrenas defineix com a «transversalitat» abans en dèiem «canviar de camisa» (o de jaqueta). Una definició que, segons algunes versions, data dels segles XVI i XVII. Ha passat sempre, però ara sembla un mercat de fitxatges futbolístics: l'amor pels colors de la camiseta depèn del salari (o el càrrec, en política). A banda dels «transversals» de Madrenas, tenim la parella Fachín-Sibina, Elisenda Alamany, Joan Josep Nuet, Ernest Maragall, Miquel Puig, Toni Comín (el més gran saltimbanqui), Ferran Mascarell, Raül Romeva, Toni Castellà, i un llarg etcètera d'autèntics professionals de la política catalana que, com la majoria de futbolistes, no els ha importat canviar de camiseta o d'ideologia, i per tant defensar el contrari del que sostenien abans, mentre mantinguin el càrrec i el sou públic.