Aquesta setmana Andrés Manuel López Obrador, president de Mèxic, ha sol·licitat a Espanya que demani perdó per les maldats que es van fer arran de la conquesta del seu país. L'impacte que aquesta petició ha fet a Espanya ha estat terrible. Uns quants partits, la majoria d'àmbit espanyol, han posat el crit al cel. Què és això de demanar disculpes? Espanya mai fa això. Espanya és conqueridora, reconqueridora, torera, jutge i fiscal.
Espanya s'agrada vivint en una bombolla de mentida que ni tan sols li permet reconèixer la pròpia història. He rellegit alguns llibres de la meva formació primària i secundària i fa esfereir el que ens van ensenyar de la conquesta d'Amèrica. Aquí van unes quantes pinzellades: «Franciscans, dominics, agustins... rivalitzaven per guanyar ànimes per a Crist, i, des d'Espanya, els nostres reis es preocupaven del progrés i la civilització dels indis, manant construir escoles i universitats. Espanya va portar a Amèrica la seva fe, la llengua, els seus costums i la seva sang, i per això avui les nacions americanes li donen el nom afectuós de Mare Pàtria i se senten lligades a ella per llaços invisibles, que ningú podrà destruir... Els espanyols van considerar els indis des del principi de la colonització, no com a esclaus, sinó com a nous súbdits. Espanya es pot enorgullir d'haver donat a Amèrica la religió, la sang i la seva cultura. Vint nacions americanes li deuen l'existència... Però, sense saber com ni on, van brotar els herois per centenars; herois com no els pot presentar cap altre poble de la Terra; herois que van realitzar a Amèrica dos ideals com cap nació ha pogut realitzar-los: el del descobriment i el de la civilització».
Però la realitat, explicada pels mateixos religiosos que hi van anar, va ser molt diferent: «Els espanyols es van apoderar de seguida de Moctezuma... llavors es van disparar cada una de les armes... Regnava la por. Era com si tothom s'hagués empassat el cor. Ja abans de fer-se fosc hi havia terror, estupefacció, la gent estava atordida». La conquesta va viure la part més dura amb la creació de l'encomana, un invent que Espanya havia fet arran de la reconquesta als àrabs: es tractava de la cessió d'uns quants indígenes a cada espanyol que rebia el nom d'encomanaire. Els indígenes havien de donar-li tributs i mà d'obra a canvi de ser convertits al cristianisme.
En tot el món colonial espanyol a Amèrica van aparèixer institucions i estructures socials semblants. Després d'una fase inicial de saqueig d'or i plata, els espanyols van crear una xarxa d'institucions destinades a explotar els pobles indígenes amb l'objectiu d'obligar-los a tenir un nivell de vida de subsistència i extreure així tota la renda restant per als espanyols. Això es va aconseguir expropiant la terra, obligant-los a treballar, oferint salaris baixos, amb impostos elevats i cobrant preus alts per productes. Tot i que aquestes institucions generaven molta riquesa per a la corona espanyola i van fer molt rics als conqueridors i descendents, van convertir Amèrica llatina en un dels continents més desiguals del món, minvant bona part del potencial econòmic encara avui.
La pregunta és, per què Espanya es resisteix a admetre que va ser cruel amb els països d'Amèrica llatina? Per què el ministre d'assumptes exteriors d'Espanya tracta la conquesta d'Amèrica com «la matança de quatre indis»? Per què Espanya es resisteix a perpetuar la mentida i el relat fals? Potser la resposta la trobarem a Catalunya.
El judici dels presos polítics ens mostra dia a dia la trama del poder judicial per mantenir un relat fals sobre el que va passar durant el mes d'octubre 2017. Tot i que hi ha 2,5 milions de catalans que ho van percebre en la seva pell, tot i que hi va haver observadors internacionals, tot i que les imatges i els vídeos es compten a centenars, mostrant el que va passar, l'estat espanyol s'entossudeix en voler provar que la violència va ser a la inversa, dels votants o manifestants cap a la policia. Per fer possible el relat han portat centenars de testimonis policials, preparats prèviament, als qui no es permet desmuntar el relat amb cap vídeo. Amb això aconsegueixen que la ciutadania de la resta d'Espanya es cregui el relat imposat a través d'uns mitjans que fan el joc a l'estat.
Però, i què passa amb la opinió internacional? Doncs que no es creu aquest relat i això provoca un moviment de manifestos i crítiques que posa nerviosos els partits espanyols i el Govern, traient de polleguera al ministre Josep Borrell en una entrevista en una televisió alemanya. El tema dels llaços també els posa dels nervis, car el llaç visualitza el relat fals i això mina la seva consciència.
«¿España volverá a ser grande? Lo será, no lo dudéis; mejor dicho, no ha dejado de ser grande. Ahora está todavía como cansada, como deshecha por el esfuerzo que supone civilizar medio mundo y luchar contra las envidias de la otra mitad; pero nunca ha dejado de dar grandes hombres, carácteres de hierro y artistas famosos.»
Potser quan tenia 8 anys m'ho vaig creure, però a partir dels 15 ja no, i aquesta setmana ja n'he fet 65 i soc més incrèdul que mai. Caldrà feina de psicòleg per fer caure el relat fals d'Espanya. El nostre és un conflicte de models, de l'extractiu espanyol a l'inclusiu català. El mateix conflicte que va viure Amèrica llatina.
