Recentment he tingut la satisfacció de llegir la interessantíssima biografia de Salvador Dabau i Causa, que han publicat els professors de Música Lluís Brugués i Albina Varés. La categoria professional i humana del biografiat i el complet i ben documentat treball dels autors fan que aquest llibre es llegeixi amb interès i delectació. Al mateix temps que ens mostra un exemple de ciutadà digne de ser conegut i imitat. És un llibre que quan es comença la seva lectura un s'hi troba enganxat i no el pots deixar fins arribar a la darrera pàgina. S'hi presenta la complexa personalitat d'aquell home senzill, modest, humil, però model de professional en plena dedicació, lliurat a la seva família, als seus companys i amics, als seus deixebles i a totes aquelles persones amb les quals es relacionà. Sense distincions per la categoria i el nivell social d'aquells amb qui tractà.

Salvador Dabau fou un mestre en tota l'extensió de la paraula. Mestre d'escola, mestre de música, i també mestre com a ciutadà exemplar. La seva vida no va ser fàcil. Li tocà desenvolupar-se en uns temps difícils i complicats. Els anys de la guerra que l'afectaren intensament, quan tenia una edat que l'obligà a ser combatent, un home de pau com ell era. Els també difícils temps de la postguerra. Amb una paga de misèria, amb dificultats per arribar a finals de mes. Escassesa de productes alimentaris. Amb interferències polítiques en la seva feina docent.

Nascut a Vilajuïga, l'any 1909, a l'edat de nou anys s'incorporà a l'Escolania de Montserrat, on s'estigué cinc anys rebent una formació intel·lectual, artística i humana que el marcarà profundament. En aquell temps formar part de l'Escolania de Montserrat representava passar tot aquell llarg temps fora de casa, lluny del poble i de l'ambient familiar. Sense vacances. Però a canvi de tantes renúncies, trobar nous companys i excel·lents professors. Rebre una formació d'alt nivell. I d'una manera especial sortir amb uns coneixements musicals que el capacitaren per treballar amb gran profit en el camp de la Música. Tocava meravellosament el piano i es podia defensar molt bé amb altres instruments.

Quan sortí de Montserrat, la seva família s'havia traslladat a Girona, i aquí cursà la carrera de magisteri en l'Escola Normal. I seguidament anar-se situant en el món laboral. Les necessitats de guanyar algun diner obligaven a acceptar totes les feines que sortissin, mentre arribava la ocasió de trobar un lloc de treball definitiu. Les classes de repàs i les de música donades a domicili li donaren ocasió de relacionar-se amb moltes famílies, relació que en algun cas li fou molt profitosa en moments de dificultats. A més de la seva solvència professional, el seu caràcter afectuós i respectuós amb tothom el feu mereixedor de la simpatia dels seus alumnes i de les famílies dels mateixos. Concretament quan durant la guerra va caure presoner o es passà al bàndol vencedor i anà a parar a un camp de concentració, immediatament rebé l'aval que precisava per al seu alliberament. Aval degut a la relació que havia tingut amb la família del senyor Rodríguez Chamorro, que havia estat governador civil de Girona en temps de la Dictadura. Entusiasta aficionat a la música i bon coneixedor de les aptituds musicals de Salvador Dabau, que havia estat professor de música de les seves filles, en el seu temps passat a Girona.

Com a mestre d'escola pública pogué ocupar una plaça d'interí a Constantins, un petit poble agregat al municipi de Sant Gregori. Una escola de poca categoria, amb un alumnat molt poc nombrós; però en un ambient en el qual el senyor mestre era molt considerat i respectat. I allí, en aquella situació que es podria considerar d'ínfima categoria, tingué ocasió de conèixer i iniciar la relació amb la que seria, pocs anys més tard, la seva esposa, amb qui compartiria una llarga i exemplar vida familiar. Superades les oposicions per consolidar la seva condició de mestre nacional, escollí la plaça vacant que s'oferia a l'escola pública de Torroella de Montgrí. El seu interès per Torroella és degut a l'activitat musical que sempre ha caracteritzat aquesta població. A Torroella hi treballà llargs anys, un poc temps abans i durant la guerra, i en la postguerra, fins l'any 1959, en què es trasllada a Girona, ocupant una plaça en el col·legi de Montjuic. En aquell temps els mestres que aspiraven a treballar a Girona trobaven en aquesta escola una plaça vacant. I com molts altres companys, al cap d'un temps, es traslladaven a un escola més ben situada al centre de la ciutat, que en el seu cas va ser el Grup escolar Joan Bruguera, on exercí fins la seva jubilació.

Els anys que passà a Torroella s'identificà amb la població i la seva gent. Tant com a mestre, com en les seves actuacions musicals. Participava activament en les celebracions parroquials i en les festives i populars. Hi conreà fermes amistats que es mantingueren després d'haver deixat de residir-hi. Tot i ser una persona que es relacionava amb tothom i es feia estimar per tots els qui el coneixien, en els primers dies de la guerra passà molta por, temia per la seva condició ben manifesta de catòlic practicant i col·laborador de la parròquia.

Quan només portava dos anys de casat i un any com a pare de família, fou mobilitzat i incorporat al front de guerra.

Acabada la guerra tornà a la seva escola, però en unes circumstàncies molt diferents de les que l'havien caracteritzat en els temps anteriors. La seva capacitat d'adaptació, però, li permeté superar tots els inconvenients que es poguessin presentar.

Si com a mestre d'escola es mostrà com un excel·lent professional, en el camp de la música també treballà intensament i amb excel·lents resultats. Tant com a intèrpret com a compositor. Ja en els seus anys de l'Escolania de Montserrat es va iniciar en la composició. Tant excel·lí en la música clàssica com en la popular. En els balls, les sardanes i les havaneres. Podia tocar diversos instruments amb la millor perfecció.

Tant a Girona com a Torroella, com en els diversos llocs on exercí el seu art, fou reconegut per la seva humanitat, pel seu art, pel seu magisteri. Però ara, en llegir la seva biografia ens adonem que la nostra coneixença era superficial, que la seva personalitat abastava molt més del que aparentava. Un home de talla física poc ostensible; però d'una extraordinària talla moral, humana, artística i professional. I el treball dels autors de la biografia és mereixedor dels millors elogis per l'intens treball de recerca i d'exposició per facilitar el coneixement a fons de la personalitat del biografiat.