31 de març de 2019
31.03.2019
Diari de Girona

Sempre ens quedarà París

31.03.2019 | 06:00
Sempre ens quedarà París

Brèxit salvatge

A dia d'avui apostaria per un Brèxit salvatge en menys de quinze dies. Com em va dir fa pocs mesos Sir Roger Gale, diputat tory sense interrupcions des de 1981 (alli manen els electors), a la Cambra dels Comuns només hi ha majories parlamentàries per destruir però cap per construir. I entre el càlcul polític dels laboristes i els franctiradors de les files torys, la primera ministra Theresa May ha estat derrotada fins a tres cops. Jaume Masdeu, periodista sènior i ben informat ara a Brussel·les, també considera en les seves cròniques probable un Brèxit salvatge, citant fonts de la Comissió Europea. Fa poques setmanes Michael Barnier, el negociador comunitari, va ser a Madrid. En el dinar off the record bàsicament se'l va veure fart dels britànics i amb ganes de passar factura de tot el que han marejat la seva contrapart. I aquí rau una part substancial del problema: durant un quart de segle els polítics britànics, majoritàriament, s'han dedicat a dir mil pestes de la política europea i no han aportat cap notícia positiva de la construcció europea. El lideratge polític té un impacte important en l'opinió pública. Cada dia n'estic més convençut. Mirant el Brexit i mirant a casa nostra. Els errors polítics «esclarotitzen» les societats. Un pas en fals pot ser fatal.

130 anys

La Tour Eiffel compleix 130 anys amb una salut de ferro. Va formar part d'una exposició universal i el seu destí era ser desmuntada. En una llibreria de vell de la rive gauche he trobat un deliciós mapa de l'exposició universal d'ara fa 130 anys. Alguns elements es mantenen, com Trocadero i el Palau de Tokyo, però molts altres foren eliminats. Era un projecte sòlid, que competia per l'urbanisme espectacular de les grans ciutats i mirava de reüll Nova York i els seus gratacels. A París van adoptar l'encertada decisió de fer edificis de set pisos, uniformement, que han donat aquesta gràcia especial a la ciutat, avui agitada pels Armilles Grogues. He anat per feina a París i no m'he pogut estar de caminar per l'Avenue Kleber fins a Trocadero per tornar a observar la Tour Eiffel. En aquest mateix trajecte, un dia de 2014 em van avançar la pregunta del referèndum del 9-N de 2014. Recordo que em vaig emocionar a Trocadero i em va lliscar alguna llàgrima. Ara estic totalment sec de llàgrimes en aquest assumpte. He vist massa el ventre de la balena per dins. A poc a poc la interpel·lació col·lectiva serà exigent. Quedaran nuclis de resistents durant anys i anys a una bona causa mal executada. El mapa coincidirà bastant amb els territoris carlistes. Sempre ens quedarà París.

Memòria de peix

El periodisme d'avui en dia es fa tan ràpid i alguns fets són tan canviants que la memòria de molt periodisme de patacada és memòria de peix. Precisament als que ens agrada llegir i informar-nos busquem en els diaris aquesta informació complementària. Fa vint anys que escric en aquest diari perque el seu director i molts dels seus redactors tenen aquesta memòria fonda i detallada que permet fer bon periodisme. Hom es faria escarafalls de la poca profunditat d'armari d'algun periodisme de les grans capçaleres. Un botó de mostra: aquesta setmana ha estat notícia la iracunda redacció del professor Ramon Cotarelo sobre el seu lloc en una llista electoral. Un lloc de diferència l'ha fet «esborrar-se» de la llista, quina cosa és impossible un cop proclamades les llistes per la Junta Electoral Provincial. En tot cas, en aquesta passió pròpia d'incondicionals d'un equip de futbol que envaeix la política, poc s'ha escrit de quan el professor Cotarelo va fer una defensa tancada del Govern de Felipe González en la legislatura que va anar de 1993 a 1996 i on sortien casos de corrupció cada dos per tres i el terrorisme d'Estat va acabar en judicis i penes de presó. Ningú s'ha dedicat a recuperar aquells articles de defensa tancada del socialisme espanyol en els seus anys més foscos. Quan vaig acabar Dret, em vaig apuntar a estudiar Ciències Polítiques a la UNED. Vaig estudiar Teoria de l'Estat amb el manual del profesor Cotarelo. (Mai m'ha passat pel cap posar en el currículum estudis de Ciències Polítiques per aquell primer curs).

Eren els anys del professor teoricisme d'un Estat espanyol fort i modernitzador. També els anys que freqüentava la tribuna del Congrés amb els seus alumnes i com un cop la passió el va dominar i es va descontrolar la pruïja fins a ser expulsat de la tribuna. Un detall menor. No és detall menor que el desembre de 2017 va tancar les llistes electorals d'ERC per Barcelona i ara demana un lloc sota el sol amb els competidors més directes. He parlat d'un botó de mostra. El que m'interessa destacar és la poca perspectiva que es posa en les notícies d'avui en dia. Allò que coloquialment se'n diu lligar caps. Com he escrit, aquest diari lliga caps i fa periodisme i per això em complau tant poder-hi escriure.

Un cop d'Estat a la cantonada

A Algèria hi ha hagut un cop d'Estat aquesta setmana. Ni eleccions ni res: l'exèrcit ha pres el control i ha assenyalat el president del Senat com a nou president. Fa un temps aquests assumptes ens haurien ocupat i Nacions Unides hauria obert la boca i la diplomàcia europea hauria mogut fitxa en la seva política euromediterrània (diners). Ara estem tan trasbalsats per tantes coses, que ni un cop d'estat ens fa fred ni calor? A mi sí. Per fer-nos-en una idea, quan hom està a Formentera –lloc per anar-hi aviat– està mes a prop de la costa algeriana que de Barcelona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook