01 de abril de 2019
01.04.2019
Diari de Girona

Acomiadats amb 50 anys o més

01.04.2019 | 06:00
Acomiadats amb 50 anys o més

Un dels greus problemes que pateixen, amb duresa i impotència, moltes persones de més de cinquanta anys és la pèrdua del seu lloc de treball, del seu mitjà de vida, de la seva ubicació i referència a la societat. I no només per les conseqüències econòmiques de tal drama, sinó per qüestió psicològica i de salut, per la pèrdua de l'autoestima, i fins i tot per l'aïllament social que en ocasions la pèrdua del lloc de treball implica. Però a més es veuen abocats, un cop esgoten les prestacions reglamentàries de l'atur, a subsistir precàriament fins que troben alguna feina, si la troben, o sinó fins que arriben a l'edat de la jubilació. Però les lleis no són favorables a protegir aquestes lamentables situacions, i castiguen durament aquestes persones, retallant la quantia de la seva pensió. Lamentablement, persones que tenen cotitzats de 35 a 40, o més anys, veuen com no poden arribar a l'edat reglamentària de la seva jubilació, tot i tenir un historial laboral, que avui dia no podrà acreditar cap dels nostres joves.

No se li hauria de reconèixer el dret a la jubilació directa i sense descomptes, a aquelles persones que acreditant més de 35 anys cotitzats han estat acomiadats improcedentment, han esgotat l'atur i no troben cap feina, per raó de la seva edat? Si les lleis s'acostessin a la justícia, aquest tema no seria objecte de pregunta, seria una simple afirmació.

M'escriu una noia de 59 anys, que després d'una llarga vida laboral, al servei d'una entitat pública, per decisió del virrei de torn, s'ha vist privada del seu treball. A punt d'esgotar les prestacions d'atur, ha repartit desenes de currículums, ha assistit a diverses entrevistes i proves, i malgrat la seva experiència i preparació contrastada quan veuen que te més de cinquanta anys no la contracten. I amb 59 anys, es pregunta quin futur l'espera d'ara endavant. Si l'edat és un obstacle per treballar, i la Seguretat Social li diu que fins al 65 anys no es pot jubilar, com arriba a tal fita i en quines condicions, si no té prou recursos?

Quina societat tenim? On és la igualtat d'oportunitats tan necessària i indispensable per avançar cap a una societat més justa? Per què l'edat sembla ser una barrera infranquejable per accedir a un lloc de treball digne? Per què no es prenen mesures legals per compensar aquestes injustes situacions, i es garanteix una pensió digna a qui volent treballar, i que acredita un historial de més de 35 anys cotitzats, es veu marginat del món del treball per la seva edat?

Per què algunes persones, sense tenir ni la meitat d'anys cotitzats d'aquesta persona, podran gaudir d'una gran jubilació per haver ostentat determinada situació d'electe polític o determinat càrrec polític? En casos així, el principi d'igualtat davant la llei és una simple fal·làcia, consentida i promoguda per interessos antisocials. Potser haurem de revisar moltes coses i especialment haurem de fixar, col·lectivament i èticament, les prioritats de com i a on s'han de gastar els diners públics, que generen treballadors i empreses. Hi ha molt camí a fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook