Les enquestes han localitzat circumscripcions en les quals les formacions emergents ja superen en pes el bipartidisme que semblava etern. Davant d'aquesta notícia evident, la reacció d'un mitjà de comunicació consisteix a preguntar què opinen PP i PSOE dels seus enfonsaments respectius. És un reflex adquirit i perfeccionat durant dècades. L'actualitat passa obligatòriament per populars i socialistes, arraconant partits menors que només adquiriran el rang informatiu amb motiu d'una crisi interna. Té mèrit que un ventall de noves formacions hagi florit en aquest règim de dos partits únics.
A l'addicte li costa abandonar els vells hàbits, de manera que la redundància defallent de PP i PSOE no impedeix que segueixin monopolitzant l'atenció dels que han deixat de votar-los. La insistència ni tan sols es deu al morbo que provoca l'extinció d'una espècie, i s'atura sense rubor en figures que semblen reencarnar la glòria senescent de Gloria Swanson a El crepuscle dels déus. Algú pensarà en l'atenció estel·lar brindada a Celia Villalobos, que s'ha retirat més vegades que Miguel Ríos i on el silenci seria el memento més piadós per a la seva carrera política. Malgrat això, i pel que es veu, les seves ingeniositats de Gracita Morales en alguna cosa de Paco Martínez Soria impressionen més l'agenda periodística que les dones puixants en formacions nascudes precisament per desplaçar les relíquies.
Sense més dilació, cal parlar del bipartidisme psicològic, equivalent a la síndrome de la cama amputada però que roman en la memòria selectiva de la víctima. El comportament dels que s'aferren a una estructura ideològica binària tendeix a prorrogar aquesta il·lusió. Qualsevol pot plantejar-se quants polítics de PP i PSOE coneix, per comparació amb els militants destacats d'altres formacions que sabria identificar. El desnivell d'informació supera àmpliament la correlació de les expectatives electorals respectives.
El test del bipartidisme psicològic pot simplificar-se sol·licitant que s'enumeri la ubicació de les seus dels partits polítics en una localitat determinada. De nou, PP i PSOE superaran en l'adscripció geogràfica correcta els seus rivals. Aquesta jerarquia desapareix quan s'accedeix al magma de les declaracions programàtiques respectives, on regna la confusió. La deferència cap als partits en desús no caracteritza únicament els resistents que s'aferren a les marques antany dominants. Els emigrants que no turistes electorals mantenen un vincle més que emocional amb la formació que van abandonar. I a la qual no pensen tornar.
Aquesta fixació retrospectiva amb les religions del vot augmenta el valor de l'ona expansiva, en els abandonaments sonats a altres formacions des de PP i PSOE. Les fuites constitueixen el millor clima per adaptar-se al politeisme dominant. Contemplar el pelegrinatge dels líders despitats adquireix un valor pedagògic. Si ells han abandonat la falda bipartidista sense especials traumes, potser hi ha vida fora de populars i socialistes. A efectes patriòtics, la fixació amb eleccions irrepetibles no figura exclusivament en l'agenda espanyola. El més que difunt PSF francès rep una atenció que amplifica les seves desnerides expectatives actuals. El xovinisme impedeix esborrar de cop l'herència de Mitterrand.
PP i PSOE són els primers interessats a encoratjar la fabulació del bipartidisme psicològic. No obstant això, els traeix la seva habituació a les majories absolutes avui quimèriques, fins que es troben de cara amb l'obligació de pactar. En aquest punt, la cessió d'una quota de poder entra en l'anecdòtic, si es compara amb la reducció a la meitat del nombre d'alts càrrecs i dels seus ingressos respectius. L'engreix o duplicació dels organismes públics no supleix aquestes restriccions sobrevingudes.
L'obligació de concentrar els recursos no ha enriquit el caldo resultant. Una visió panoràmica de PP i PSOE no adverteix un destil·lat de qualitat superlativa. Al marge de la pèrdua dels seus insults, les entrevistes a Pablo Casado constitueixen la millor prova que no va realitzar el màster en qüestió. El president popular sempre dona amb la imatge equivocada, que empitjora les seves posicions. La seva Espanya és inhòspita, tot i que qualsevol crítica ha de reparar en la seva fortuna a Andalusia, la comunitat perduda per un Rajoy pletòric quan Javier Arenas es disposava a arrasar-la el 2012.
En les antípodes del bipartidisme psicològic nia el vici simètric del polipartidisme perfecte. Els amants de la simetria sospiren per un quíntuple empat de PP, PSOE, Podem, Ciutadans i Vox. Igualats els cinc als seixanta diputats, en la pugna al Congrés. Els imprescindibles pactes a tres bandes garanteixen una versió irregular d'aquest pentàgon.
