Els diners que reflecteixen les grans xifres no arriben a les butxaques: hi ha massa espanyols que encara són pobres. En el 33% de les llars espanyoles, si una cosa es trenca, es repara o es perd: substituir les coses trencades és impossible. Despeses necessàries com menjar carn o peix amb regularitat o escalfar l'habitatge a l'hivern són greus mancances que es van aguditzar amb la crisi i no han millorat amb la recuperació econòmica: el 8% de la població passa fred a la seva casa -més que el 7,2% que patia aquesta mancança el 2009, en plena crisi. L'atur és un gran problema, però fins i tot la gent que aconsegueix una feina guanya molt poc o treballa poques hores; té un treball, però continuen compartint casa, vivint en una habitació i patint moltes mancances bàsiques. Una de cada deu persones no es pot permetre substituir les peces velles per roba nova. I això deriva en reclusió personal, en defugir el contacte personal. La precarietat econòmica, l'aïllament social i la tensió familiar es retroalimenten l'un a l'altre creant un ambient irrespirable en què l'estrès, l'ansietat i els trastorns psicològics acaben per amagar una ciutadania que només veiem en les estadístiques. A Espanya, a diferència de la resta d'Europa, no hi ha polítiques fortes de redistribució de la riquesa. I això assegura que encara que hi ha treball continua havent-hi pobres de solemnitat.
