El 14 de setembre de 2016 una sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea va merèixer una atenció mediàtica molt superior a allò que és habitual. La raó era que es declarava que la normativa espanyola en matèria de contractació temporal per interinitat no s'ajustava a la normativa europea, en concret a l'acord marc annex a la Directiva 1999/70/CE sobre contractació de durada determinada, i concloïa que una treballadora interina tenia dret a la mateixa indemnització per extinció del seu contracte que un treballador amb contracte indefinit que s'extingís per causes objectives.

Com que la sentència del tribunal europeu era conseqüència de la presentació d'una qüestió prejudicial per part de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, aquest va dictar posteriorment sentència reconeixent el dret de la treballadora interina a percebre la mateixa indemnització (vint dies de salari per any treballat, amb un màxim de dotze mensualitats) que un treballador amb contracte indefinit.

A partir d'aquest moment es va iniciar un ampli debat jurídic, polític i social, amb nombroses resolucions dels tribunals laborals en el mateix sentit o bé en altres diferents: un, reconeixent el dret a la indemnització però en quantia menor, la mateixa per exemple que els contractats per obra o servei (dotze dies per any); un altre, ampliant a la resta de contractes de durada determinada la indemnització de vint dies; en fi, també algunes sentències van desestimar la petició d'indemnització.

La conflictivitat jurídica es va suscitar tant en el sector privat com en el sector públic, i molt especialment en el segon, i afectava tant treballadors per compte d'altri com personal amb el nomenament de funcionaris interins o estatutari temporal.

Transcorregut més d'un any, i a causa que la Sala Social del Tribunal Suprem conegués del recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per l'advocacia de l'Estat contra la sentència del TSJ madrileny, aquell va decidir presentar una nova qüestió prejudicial davant el TJUE perquè aclarís o reinterpretés la seva doctrina de la sentència del 14 de setembre de 2016, sent clar i manifest que de la lectura de la interlocutòria del TS es desprenia que no estava d'acord amb la interpretació de la normativa espanyola que havia efectuat amb anterioritat respecte al pretès dret dels treballadors interins a percebre una indemnització per la finalització del seu contracte.

Un any més tard, el 21 de novembre del 2018, el TJUE va dictar sentència en la qual acollia substancialment les tesis de la dita interlocutòria. És cert, i convé destacar-ho, que diversos mesos abans, concretament el 5 de juny, havia dictat ja dues sentències en què s'havia apartat en gran mesura de la seva tesi anterior (la sentència de 14 de setembre de 2016 va dictar en Sala, mentre que les restants han estat a Gran Sala, integrada per tots els membres del Tribunal), encara que havia deixat la porta oberta que es pogués millorar la situació jurídica dels treballadors temporals que no tenen previsió, o que es troben ja fa molts anys en aquesta situació, d'extinció de la seva relació laboral, que, observeu bé, no és el mateix que el debat sobre l'existència o no d'una indemnització, i si escau de quina quantia. En efecte, el TJUE es va despenjar amb una d'aquelles frases que donen joc per a molts articles doctrinals i per a resolucions judicials que busquen desentra­nyar la seva autèntica finalitat per protegir, suposo, els drets de les persones treballadores amb contractes temporals, com és que «incumbeix al jutjat remitent examinar si, tenint en compte la imprevisibilitat de la finalització del contracte i de la seva durada, inusualment llarga, pertoca requalificar com a contracte fix».

El punt nuclear de la sentència de 21 de novembre de 2018, radicalment diferent en el plantejament pel que fa a la de 14 de setembre de 2016, és que s'accepta plenament la tesi de la interlocutòria del TS i del Govern espanyol, per considerar que la finalització del contracte de la treballadora interina «es va produir en un context sensiblement diferent, des dels punts de vista fàctic i jurídic, d'aquell en què el contracte de treball d'un treballador fix s'extingeix a causa de la concurrència d'una de les causes que preveu l'article 52 de l'Estatut dels Treballadors». L'impacte d'una de la sentències dictades el 5 de juny és clarament perceptible ara per diferenciar l'extinció ordinària d'un contracte temporal d'interinitat i l'extinció d'un contracte indefinit per causes objectives, amb indemnitzacions doncs diferents, que serien les mateixes si la contractació de durada determinada s'extingís abans de la seva finalització prevista si es frustrés, per algun motiu no justificat, l'expectativa de permanència del treballador temporal fins que finalitzés la data prevista de venciment o bé finalitzés l'obra o servei, o bé es reincorporés la persona substituïda o s'amortitzés el lloc de treball.

I un cop resposta pel TJUE la qüestió plantejada pel TS, aquest ha dictat sentència el 13 de març, coneguda a mitjans de la passada setmana, en què resol el recurs presentat en el seu dia per l'advocacia de l'Estat. El TS acull plenament les tesis del TJUE i considera que la treballadora interina, que va iniciar la seva «vida judicial» sis anys abans, no té dret a indemnització per finalització del seu contracte, ni la dels contractats indefinits (vint dies per any) ni tampoc la dels contractes per obra o servei i els eventuals per necessitats de la producció (dotze dies per any).

Hi ha un vot particular discrepant de dos magistrats que, amb un sòlid raonament al meu parer, defensen que s'hagués pogut reconèixer la condició de treballadora indefinida per la durada molt llarga del seu contracte d'interinitat o bé, de manera subsidiària, la indemnització que perceben altres contractats temporals quan finalitzen els seus contractes. Temps hi haurà per analitzar amb detall aquesta sentència del TS i les seves importants repercussions, però no hi ha dubte que el titular periodístic pot ser aquest: «El TS declara que els interins no tenen dret a indemnització».

Sembla, doncs, necessari, que la reforma laboral, posposada per l'actual govern a la propera legislatura, i sempre que, òbviament, segueixi governant, haurà de modificar l'Estatut dels treballadors per reconèixer de manera expressa la indemnització als treballadors interins. En qualsevol cas, no descartem nous conflictes judicials i noves sentències mereixedores d'atenció, com en les segones temporades de qualsevol sèrie televisiva d'un mínim interès.