Si observem la setmana passada podríem concloure que al ministre d'Afers Estrangers, Josep Borrell, l'ha mirat un borni, com apunta el graciós. Arrencava el període amb una carta signada per 41 senadors francesos en què denunciaven el tracte de la Justícia espanyola als polítics independentistes catalans que estan sent jutjats al Tribunal Suprem. Borrell va haver de moure's immediatament per aconseguir el suport del seu homòleg gal, Jean-Yves Le Drian, qui demanava a Twitter «plena confiança en la democràcia i les autoritats espanyoles».

Alhora de la sacsejada francesa, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, filtrava una carta al rei Felip VI en la qual exigia disculpes d'Espanya per la conquesta del país centreamericà, quan es compleixen 500 anys de l'arribada a Mèxic d'Hernán Cortés. La resposta de Borrell va ser que era absurd rebre ara aquesta petició de disculpes per esdeveniments succeïts fa cinc segles. En qualsevol cas, suposava una esquerda en les relacions diplomàtiques de dos països amb forts llaços polítics i comercials.

Per tancar la setmana negra, es va fer viral en xarxes socials l'irat abandonament del ministre d'Exteriors d'un plató de la televisió alemanya, davant preguntes de l'entrevistador sobre la qüestió catalana que no li van agradar. En una evident pèrdua de bones formes, va arribar a dir al periodista Tim Sebastian que «faci les preguntes correctes i deixi que jo parli o, si no, paro».

I és que torna a emergir el que ja es va dir de Borrell en els anys 90: que era un polític molt preparat, amb la mandíbula de vidre. Potser per això Pedro Sánchez (un cop retornat el favor del seu suport davant de Susana Díaz, en nomenar-lo ministre d'Exteriors) se'l treu de sobre i l'envia a Europa.